Hem de ser comprensius amb el ministre Garzón, que quan assegura a la premsa britànica que Espanya exporta carn dolenta, no ho fa com a ministre, sinó a títol particular. És a dir -ja he començat malament- amb qui cal ser comprensiu és amb el ciutadà Garzón, que el ministre no en té cap culpa, el pobre. Això és si més no el que diu el govern, que ha remarcat la diferència entre l’Alberto Garzón que parla com a ministre i el que parla com un senyor que passava per allà. El més segur és que el ministre Garzón no comparteixi en absolut les opinions del ciutadà Garzón, de fet hi ha qui diu que no se suporten, que a vegades fins i tot es peguen. Ja que qui va parlar va ser el Garzón veí del quart, caldria preguntar-li al Garzón ministre en la pròxima roda de premsa què opina ell de la carn, això sí, caldria preguntar-l’hi després de preguntar-li si qui està allà és el ministre o l’altre.

-Doncs com a ministre opino que la carn espanyola és molt bona, on va vostè a parar. Avui mateix em cruspiré un xuletón, i que es foti l’altre Garzón, que segur que és vegetarià.

Abans als bipolars se’ls tractava, a alguns fins i tot se’ls tancava, ara poden arribar a ministre, cosa que no sé si parla molt bé de la sanitat o molt malament de la nostra classe política. El que és segur és que la resta de membres del govern coneixen la patologia que afecta el ministre, per això s’han afanyat a sortir en la seva defensa. I no només saben quin mal pateix sinó que -gràcies a tants consells de ministres compartits- són capaços de distingir quin dels Garzón està parlant.

-No parlava com a ministre sinó com a particular- han dit, sabedors com de difícil és per als qui no coneixem Garzón -encara que potser hauria de dir per als qui no coneixem als Garzón- discernir si estem davant del ministre o del ciutadà del carrer. O de qualsevol altre, a saber si hi ha mitja dotzena de Garzón convivint sota la mateixa aparença d’infant amb barba. Això d’agafar a un nen i enganxar-li una barba perquè sembli adult, sol donar resultats penosos, a Catalunya també en tenim un, en aquest cas fent de President, i no guanyem per a disgustos. Tan bé que estarien a col·legi. Els nens són molt tossuts, si no volen menjar carn no la menjaran per més que insistim, i encara aniran pregonant que està dolenta.

-Vull pizza per sopar. Si em poses carn diré que és dolenta, ale, ale i ale- diu l’Albertet mentre s’encreua de braços.

Un ministre ha de jurar que la carn del seu país és de primera qualitat, així en surtin cucs gruixuts com a maromes, i si és necessari -bé es va banyar en Fraga a Palomares-, demostrar-ho menjant-se’n un bistec davant de la premsa, que per això és ministre. No és el cas de Garzón, a qui la pregunta el va enxampar exercint de senyor anònim. Tot i que cobrant com a ministre, això sí.

Gràcies a en Garzón, un és més benevolent amb els polítics acusats de cometre delictes, ja que segurament ho fan a títol personal. Jordi Pujol o Juan Carlos, sense anar més lluny, ocultaven diners a l’estranger, no com a president o com a rei, sinó com a particulars. Ja és hora de retornar-los l’honor perdut.

Almenys ara podem afirmar sense por d’equivocar-nos que hi ha un Alberto Garzón tonto. Encara que no sapiguem quin dels dos.