Josep Lluís Trapero, qui fou màxim responsable dels Mossos d’Esquadra ha interpretat diversos papers de l’auca des de que es va donar a conèixer al gran públic. Va ser en mig de la gestió dels atacs terroristes a Barcelona i Cambrils i gràcies a la comunicació impecable que es va fer del cas. Mai abans havíem vist un cap policial d’aquelles característiques, que ens recordava els d’altres països, com Anglaterra, on davant de crisis similars, qui pren el protagonisme és el policia, mentre el polític queda relegat a un segon terme. I aquesta va ser la gran novetat que ens va servir Trapero en aquella ocasió, possiblement a contracor del conseller de l’època, Joaquim Forn, que també hi era, però no al davant, si no en un costat.

A mitjans d’agost de 2017 ja es podia intuir que el responsable dels Mossos no passaria desapercebut i que el seu perfil res a tenia a veure amb de qualsevol dels seus predecessors. I així va ser durant els atemptats, en la delicada gestió del referèndum de l’1 d’octubre, en la primera destitució, en el judici d’on finalment va ser absolt i en el retorn al cos. És veritat que aquestes circumstàncies les ha hagut de viure només ell, perquè han estat extraordinàries, però penso que tampoc cap altre les hauria afrontat igual.

L’últim capítol -de moment- de Josep Lluís Trapero és la segona destitució, succeïda en un escenari completament diferent del de 2017 i en un moment molt llunyà, tant en el temps com en la nova vida social i política de Catalunya. Però per al policia aquesta distància és més curta perquè el persegueixen els mateixos fantasmes de fa quatre anys i dues decisions (seves) que han servit d’argument fàcil per justificar el relleu, tot i que molt probablement cap ha estat una causa directa i real del cessament.

La primera és la foto a Cadaqués. La Paella amb Pilar Rahola, Carles Puigdemont i Joan Laporta. Dic la foto perquè si no fos per ella, ningú hauria sabut de la trobada del cap policial amb una part de la cúpula independentista. La decisió d’anar-hi va ser seva, la distribució de la imatge segurament no. Era l’agost de 2016 i Trapero va deixar que l’opinió pública entengués que allò que un any més tard ell marcaria com a línia vermella i que amb el seu retorn als Mossos encara va fer més explícit, la separació de les responsabilitats policials de les polítiques, era una barreja difícil de destriar. No vol saber res dels polítics i la política, malgrat que va ser ell el que va donar a entendre que això no era ben bé així i aquests missatges els governants els capten ràpidament.

La segona decisió és més recent. Es produeix quan toca donar les condecoracions dels Mossos d’Esquadra. Trapero va creure convenient -possiblement també per agraïment- donar-les a totes les persones que havien fet possible l’absolució del major. No dic que no hagi d’estar agraït, que és obvi i que sí, però una altra vegada el missatge que es trasllada és que es barregen les coses, les personals i les professionals, l’egocentrisme del major i el que ha de ser el servei a la societat.

Si amb la primera decisió llança un missatge que els polítics interpreten a la seva conveniència i intenten utilitzar-la a favor seu; amb la segona, aquests mateixos polítics consideren que la situació no es pot tolerar, i molt menys quan el policia ha aixecat una barrera infranquejable. A més, qui ostenta el poder a la conselleria i a la presidència del Govern és un partit diferent al que el va portar fins al càrrec més alt al que pot aspirar un mosso.

Trapero hauria d’haver sabut que Catalunya no és un país anglosaxó, amb línies i responsabilitats clares entre tècnics i polítics. Aquí algunes decisions, tard o d’hora, es paguen molt cares perquè el poder no perdona fàcilment. Hauria d’haver entès que la seva responsabilitat és de confiança. De la confiança de dos polítics i que, per tant, prescindir d’ell era molt fàcil. Tant que no ha passat absolutament res i ara el conseller i el president tenen un cap de Mossos que sí ha entès perfectament de què va el joc i qui mana.