És inevitable la deriva de la democràcia cap a l’autoritarisme? Es compatible l’actual fase del capitalisme global amb la democràcia liberal? Josep Ramoneda és l’intel·lectual que es fa aquestes preguntes.

La suggerent lectura del llibre El ocaso de la democracia, la seducción del autoritarismo d’Anne Applebaum, guanyadora d’un premi Pulitzer l’any 2004, ens ha obligat a seguir reflexionant sobre la crisi de les idees i pensadors liberals, que denuncien que l’actual neoliberalisme és cada cop més aliberal, autoritari, antidemocràtic i fins i tot feixistoide, anarco-nihilista-llibertari. Així veiem que al liberalisme s’hi apunten partits com ara Llei i Justícia a Polònia, els hongaresos de Viktor Orbán, la Lliga Nord de Salvini o els moribuns Ciutadans. També jugava aquesta carta Donald Trump i la seva caricatura britànica, Boris Johnson, per no parlar dels populistes brasilers de Bolsonaro, o de les polítiques que impulsa Erdogan a Turquia. És curiós que ara surti això, després de l’anomenada guerra freda impulsada per les potències occidentals per neutralitzar els avenços del bloc de l’est.

Això significa que el mateix Fukuyama, defensor de la teoria de la fi de la història, digui que el capitalisme de les multinacionals, era l’única alternativa històrica universal, a través de la democràcia liberal parlamentària que consagra la filosofia d’un home, un vot.

Anne Applebaum, és una autora que defensa obertament el liberalisme, com també fa José Maria Lasalle, cada dia més socialdemòcrata, i com tants altres intel·lectuals jueus nascuts als EUA, com el periodista Robert Kaplan. Tots ells exposen les seves teories en brillants estudis, des de les pàgines dels mitjans més influents de l’auto anomenat món lliure occidental.

Són grans liberals cosmopolites, molt crítics amb els nous i vells nacionalismes, i amb el populisme xovinista. L’Anne viu a Polònia i és parella de Radoslaw Sikorsky, un influent polític que ha tingut importants responsabilitats ministerials, tant en diferents governs de Varsòvia com en el Consell Europeu, quan el presidia Donald Tusk.

Per Anne, periodista i membre del consell editorial del Washington Post, ser liberal vol dir estar a favor del lliure mercat i aquesta filosofia s’ha de veure reflectida en la democràcia, en l’estat de dret i en la separació de poders, una cosa que ara mateix no està gaire clara a Polònia, un país que és membre de l’OTAN i de la UE.

En el seu llibre, denuncia les derives autoritàries que, en nom del liberalisme tenen lloc a la Polònia, així com també a Hongria i dels avenços dels partits d’extrema França, Itàlia i l’Estat Espanyol, a on fa una crítica molt desmitificadora de Vox.

El passat 29 de novembre, Pablo Casado va participar amb l’escriptora nord-americana en una taula de debat organitzada per la Universitat Catòlica San Antonio de Murcia, en un intent de centrar la seva imatge i allunyar-la de la seva versió més radical, que juga quan s’associa més a les tesis de la presidenta de la Comunitat de Madrid i als seus aliats de Vox.

Els veritables liberals, com l’escriptora nord-americana, tenen difícil defensar les seves posicions moderades davant els fets consumats de polítics aliberals que es reivindiquen d’aquesta tradició. És complicat també, fer sentir la seva veu i defensar les llibertats individuals, davant els canvis disruptius que les noves tecnologies provoquen de forma cada vegada més accelerada, quan estan en mans d’aquests nous populistes d’extrema dreta. La veterana Marine Le Pen, recentment superarada per Zemmour, Díaz Ayuso, o la mateixa marquesa Cayetana, tenen grans altaveus mediàtics que no deixen sentir les veus més moderades. Fan més soroll les teories conspiratives i els relats negacionistes que construeixen un discurs entre irracional i emocional, que cala més a la societat.

I com a vells seguidors de la teoria crítica dels Adorno, Marcuse, fills de la història i consciència de classe de Luckacs i Gramsci, hem seguit d’una forma crítica, els valors liberals que va proclamar la revolució francesa que va posar damunt la taula les llibertats individuals, i no les socials, econòmiques, col·lectives, com a valors humans socialistes universals que serveixen per contestar als liberals, que amaguen els excessos del capitalisme, a través dels clàssics del liberalisme anglesos o els més moderns Berlin, Arendt, Benda o Raymond Aron.

Recentment, hem llegit a La maleta de Portbou, la millor revista d’economia i pensament que s’edita a l’estat espanyol, el treball El regreso del monstruo, democracia y autoritarismo.

Entre els diversos sensacionals assajos, ens inspirarem en un (El tortuós camí de la llibertat) signat per Enzo Traverso, professor emèrit de la universitat de Cornell, en el que fa una crítica des de l’esquerra, desemmascarant els clàssics liberals conservadors Burke, De Maistre i Constand, Locke o Von Hayek o els liberals thatcherians i de l’escola de Chicago, com ara Milton Freedman o Karl Popper.

També fa una crítica punyent a Hannah Arendt, una autèntica icona dels defensors de les polítiques liberals que només estava interessada, tant en la revolució francesa com en l’americana, en els drets dels propietaris, terratinents capitalistes i després la burgesia. Aquesta posició la va portar fins l’extrem Donald Trump, el temps que va ocupar la presidència del país més poderós de la terra.

I rebatent posicions de Hannah Arendt, que va ser amant de Martin Heidegger, li diríem que no hi ha llibertat sense justícia social. I, com deia Bertolt Brecht, no es pot parlar de llibertat sense tenir un plat a taula, feina, un habitatge digne, escoles i sanitat.

Per acabar, citarem al professor Étienne Balibar, professor de Nanterre i de la Universitat de California Irvine, que defensa un nou concepte de llibertat/igualtat individual que vagi associat a un compromís comunitari.