Ens trobem a l’any 1795 a l’oest d’Anglaterra on la verola mata una de cada deu persones. Edward Jenner, metge, investigador i poeta, observa que les munyidores que s’han contagiat de la verola bovina no emmalalteixen de la verola humana. D’alguna manera el contacte amb les úlceres dels braguers les protegiria d’emmalaltir. Jenner agafa pus d’una ferida d’un munyidor contagiat de la verola bovina i l’inocula a un nen malalt de vuit anys. Després d’uns dies amb febre la criatura es cura. Més endavant posa en contacte el nen amb material contagiat amb verola humana sense que aflori cap símptoma de la malaltia. La vacunació fa les primeres passes a pesar de les burles de la primera promoció d’antivacunes.

Transcorre mig segle. El metge Ignaz Semmelweis –que treballa com a professor i cap de residents a la Clínica de la Maternitat de l’Hospital General de Viena– s’adona que les infeccions postpart són més freqüents en els parts assistits per metges residents que els assistits per llevadores. Els residents podien curar un pacient amb ferides purulentes o practicar una autòpsia i a continuació ajudar a portar una criatura al món. I si les mans fossin còmplices? Fa instal·lar rentamans a l’entrada de les sales de parts i les infeccions postpart es redueixen dràsticament. No obstant Ignaz fou el blanc de tota mena de blasmes. El nostre metge acabà marginat i tancat en un asil per a malalts mentals crònics. Morí per la infecció d’una de les ferides que li ocasionaren els guardes quan pretenia escapar-se.

Uns anys més tard el microbiòleg i químic Louis Pasteur ens alerta que el submón dels microorganismes (virus, bactèries, fongs ...) té com a prioritat acabar amb l’espècie humana. Joseph Lister, metge i cirurgià, recull el guant del francès i introdueix l’antisèpsia en els quiròfans. Ignaz Semmelweis quedava rehabilitat. Pasteur millora la vacuna de Jenner, i dona una explicació científica de com actuen les vacunes.

Resulta curiós a hores d’ara escoltar o llegir que la vacuna contra la covid no és pròpiament una vacuna. Una vacuna és tota substància capaç de posar a treballar el nostre sistema immunitari, un sistema que és l’encarregat de fabricar les nostres defenses o anticossos. És indistint si la vacuna s’injecta o la ingerim, si és més o menys eficaç, o quina és l’estratègia per espavilar els anticossos. Les vacunes convencionals utilitzen virus morts o atenuats, mentre que les de darrera generació –com les que ens han punxat contra la covid– fan servir parts dels virus per provocar una resposta antigènica –crida a sometent, per entendre’ns. Pot ser el seu ARN missatger, com el cas de Pfizer o Moderna, el seu ADN, en el cas de l’AstraZeneca, o una combinació de proteïnes de les variants alfa i beta del virus en el cas –esperem que sigui aviat– d’Hipra. Si l’aigua del Carme augmentés els anticossos contra la covid seria una vacuna. Amb altres paraules, la vacuna covid és una vacuna. No hem de confondre com fan de forma reiterada els amics de El Periódico vacuna amb sèrum. En l’àmbit sanitari (que no l’estètic) un sèrum és el gota a gota d’un pacient ingressat, però també és un preparat que conté anticossos destinats a produir una immunitat passiva. Són els sèrums immunològics. Els més utilitzats són l’antitoxina antitetànica i els antiofídics, contra les picades de serp. Una vacuna estimula els anticossos, el sèrum els proporciona.

El descobriment dels gèrmens com a protagonistes d’una gran varietat de malalties, i les vacunes com a mètode de prevenció, ha estat –no en tingueu cap dubte– un salt de gegant en la història de la medecina.