Aquestes passades festes nadalenques, envoltades de consumisme, però també per a molts, immerses d’espiritualitat, m’ha estranyat (fins i tot incomodat), topar-me amb dos articles que qüestionessin la religió com a camí d’espiritualitat
Un d’aquestes articles el vaig trobar, endreçant les revistes Dialogal, concretament en el número 58 de l’hivern 2016 , amb el títol «Espiritualitat sense religió» i signat per Hilario Ibáñez, on mostra les noves rutes poc fressades pels espirituals sense religió.
L’altre, amb el títol «Religió o espiritualitat», signat per Jaume Rocabert, ha estat publicat per la revista blanenca centenària Recvll, oberta i plural on tinc el goig de col·laborar habitualment.
Modestament em permeto dir que la dicotomia presentada entre religió o espiritualitat, així com l’afirmació espiritualitat sense religió, em semblen errònies, però sobretot injustes per què ofereixen una visió reductora del fet religiós.
En totes les religions subsisteixen i conviuen dues maneres d’expressar-se. Podríem resumir-ho dient que l’espiritualitat és allò més intern de la religió. És a dir, la religió té una cara o vessant externa, feta de dogmes, ritus, pregàries, etc., i una cara o vessant interna, que és la seva dimensió espiritual.
Una de les vessants religioses externes que expressen espiritualitat de manera metòdica i sistemàtica són els ritus i els símbols de la mateixa manera que amb la cortesia, com a norma d’urbanitat s’expressen agraïments i simpaties. Tanmateix, ritus i urbanitat, precisen de l’autenticitat, llibertat i bona voluntat de qui ho practica.
Els gestos permeten així expressar actituds, i per això és important tenir cura de la nostra conducta. De la mateixa manera, els rituals de les religions no són perquè sí o fets a l’atzar o per caprici, sinó que permeten que dins nostre emergeixin i s’expressin significats profunds que d’altra manera no podrien emergir. Ara bé, perque això passi hi ha d’haver una intenció espiritual. Si fem els gestos rituals com qui fa un exercici gimnàstic, sense cap intenció espiritual, no n’obtindrem els fruits. D’aquí el consell de practicar els ritus sempre des d’un estat de presència atenta i no fer-los només mecànicament, ja que la religió es converteix aleshores en quelcom buit, sense cor.
Els autors d’ambdós articles, sembla que no tinguin en compte la dita «Som com nans damunt de les espatlles de gegants» de Bernard de Chartres, filòsof francès del segle XII, que amb aquesta frase volia dir que el nostre coneixement del món es basteix sobre els coneixements dels grans savis de l’Antiguitat, els gegants; que hi veiem més lluny, no perquè siguem més alts, sinó perquè estem a sobre de les seves espatlles.
Així mateix, som deutors dels grans mestres de les diferents tradicions religioses que han creat escoles d’espiritualitat en el context i vivència de la pròpia religió.
L’estadi superior de l’espiritualitat és la mística, l’experiència més directa de Déu. Els grans místics que han tingut les vivències espirituals, més excelses, no han menystingut les pràctiques religioses de les seves Esglésies que són expressions senzilles d’espiritualitat.
Com a bon testimoni de grans místics que han fornit la nostra cultura occidental, em permeto referenciar-vos, l’obra de l’italià Elémire Zolla, professor de la Universitat La Sapienza (Roma) que ha emplenat cinc densos volums de 500 pàgines cada un per explicar-nos les aventures, les troballes i els sentiments dels «Místicos de Occidente»
Místics espanyols, catalans, portuguesos, francesos, italians flamencs, han escrit pàgines divines, a voltes precristianes i majoritàriament cristianes d’una sensibilitat i sensualitat, inoblidables que han dilatat les nostres consciències sobrepassant els límits de rutines i litúrgies.
D’ells podem dir que han convertit el seu plom en or perquè nosaltres, gent corrent, constatem que la espiritualitat mística és possible. Tenim a l’abast, dins cada religió, les escoles, els mètodes i els exemples per iniciar lliurament el camí de la vida espiritual.
Aprofitem-los!
