M’he llegit el darrer llibre de Xavier Domènech, Un haz de naciones. El Estado y la plurinacionalidad en España (1830-2017) (Península, 2021). Domènech quan tenia vint i pocs ja es veia que arribaria lluny. Avui és el millor candidat a substituir l’enyorat Josep Fontana i té un avantatge, l’edat, encara és molt jove, i a més ha tingut experiència pràctica de la política, cosa que li dona experiència personal sobre la naturalesa del poder. Domènech demostra tenir un coneixement sideral sobre el segle XIX i una fascinació pels republicans federals que comparteixo. En temps de confusió segurament el millor és mirar les persones i les organitzacions d’esquerres republicanes –de fet totes ho eren– del XIX. Reprèn un fil de la història quan diu que l’església catòlica era el «gran intel·lectual orgànic de l’antic regim», per això, afegeixo jo, els obrers i pagesos conscienciats van cremar les esglésies i els convents, el 1835, es clar.

El llibre és com si Domènech t’hagués invitat a sopar amb els seus amics: Joan Baptista Guardiola, Ramón Xaudaró, Abdó Terrades o Francesc Pi i Margall. Pots parlar amb ells amb tota naturalitat. Se’n va fins i tot més enrere quan ens presenta a Felip V amb el decret de Nova Planta de 1707 contra València i Aragó «por la rebelión que cometieron (...) gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo». Quedeu-vos amb «la rebelión». Ens assabentem que de 1814 a 1900 de 850 ministres, només 22 eren catalans. També que l’any 1863 podien votar 179.000 de 17 milions d’habitants. Vam tenir una revolució liberal molt poc liberal.

Critica indirectament una part del debat entre les esquerres i, de fet també afegiria jo, entre els independentistes, en la bona tradició del 15M de 2011. Ho fa amb paraules de Blanqui respecte a socialistes i anarquistes (estan) «en la orilla de un río discutiendo si el campo de la otra orilla es de trigo o centeno. Crucemos a verlo».

Realment tot està inventat. La restauració monàrquica pel cop d’estat de Pavía de 1874 en deien el «régimen del 74» (1874 es clar). O que la Llei Moyano de 1857 sobre l’educació pública deixa en mans dels ajuntaments la seva implantació, però no la dota de recursos. Hi ha moments on hom té la sensació que la història es congela. També hi ha un espai a l’autocrítica quan diu que el «15M irrumpió como movimiento con una despreocupación hacia el pasado que luego se ha mostrado absolutamente injustificada».

Aquest és un llibre que s’haurien de llegir els federalistes sincers per entendre què era realment el federalisme. Quan la gent explica correctament el federalisme se n’adona que és el fonament mateix del dret a l’autodeterminació de Catalunya. Ni més ni menys. I Domènech ens ho demostra a bastament. A més la Consittució de 1978 en l’article 145 diu «en ningún caso de admitirá la federación de Comunidades Autónomas» és a dir, l’únic cop que es parla de federació és per prohibir-la.

En la mirada sobre el passat hi ha moltes ensenyances, per exemple, quan es constitueix ERC ho fa per la suma de 600 entitats locals. I altres sorprenen, Alejandro Lerroux vota a favor de l’Estatut. Domènech no hi entra però crec que el mal anomenat lerrouxisme no arriba a la sola de les sabates en anticatalanisme al PP, Cs i Vox.

Quan la gent diu que la història no es repeteix... Companys sobre la llei de contactes de conreu, al cap i a la fi, el nostre intent de reforma agrària diu «Esta ley no va contra la Constitución, ni la roza siquiera. Quien va contra la Constitución es el Tribunal de Garantías (actual TC), y ahora resulta, catalanes, que velan por la pureza de la Constitución los que no la votaron». Un calfred recorre l’espinada. Diu amb encert que «el viaje de Companys es nuestro viaje todavía hoy».

El PSOE faria bé de recuperar la seva identitat quan l’any 1964 defensava en el seu Congrés la «confederación republicana de nacionalidades ibèricas».

El fet diferencial català també hi és en el nombre d’antifranquistes. L’any 1977 a España el 43% vots va anar al franquisme de l’UCD i de AP i només un 49% a partits antifranquistes, en canvi els antifranquistes van ser a Catalunya el 70%.

El llibre hi ha moments més biogràfics, en aquest sentit crec que seria bo que Domènech escrivís un llibre exclusivament d’aquesta memòria personal a l’estil del recent d’Íñigo Errejón Con todo. Al llibre n’hi ha alguns tasts per exemple quan diu que quan hi va haver el pacte del PSOE amb Cs «en algún momento, por alguna parte, estuvo a punto de conseguir resultados incluso en el espacio de los comunes». Mentre IU i compromís deien que sí. Ostres. O aquesta altra que li diu Rodolfo Ares exconseller d’interior basc: «Yo he negociado con gente más dura que tu, gente que lleva pistola». Realment se sentien més segurs amb els terroristes. Amb els que no porten pistola se senten sense rumb. Compreu el llibre i si el llegiu no us en penedireu. En fi, un gran llibre d’un gran historiador que va camí d’esdevenir un savi.