Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), cada any moren a tot el món 7 milions de persones per culpa de la contaminació atmosfèrica produïda per les altes concentracions de partícules en suspensió (sobretot les més petites), ozó, diòxids de nitrogen i de sofre i també pel monòxid de carbó.

Desconec com es determina si una persona s’ha mort per culpa de la contaminació atmosfèrica i mai he vist un certificat de defunció que posi «mort pels òxids de nitrogen». Suposo que és un número deduït per morts prematures, per un excés de mortalitat en determinades circumstàncies i en relació amb determinades malalties pulmonars i cardiovasculars. No en va, s’estima que un 90% de la població mundial viu en regions on la contaminació atmosfèrica ultrapassa els límits recomanats per l’OMS pel que fa a l’exposició perllongada a partícules fines de 2,5 micres.

En tot cas, l’OMS sembla un organisme prou solvent per creure’ns aquesta xifra. Aquest mateix organisme calcula que a final de l’any 2021, els morts per Covid 19 en tot el món eren 5,3 milions. En conseqüència, les víctimes per la pandèmia vírica que ens assota ja fa dos anys són inferiors als morts que anualment produeix la contaminació atmosfèrica. Aquestes xifres fan esgarrifar però la reacció dels Governs i de la societat, si comparem els morts de la pandèmia vírica i de la atmosfèrica, és completament diferent. Per què?

Abans d’aprofundir en el tema deixeu-me fer un altre paral·lelisme. Es calcula que a tot el món moren a l’any 1,3 milions de persones per accidents a la carretera; a la vegada, l’any 2020 van morir 300 persones per accidents aeris. No hi ha color, però quan s’estavella un avió és motiu d’un tractament periodístic espectacular i a la vegada fem poc cas del degoteig de morts per accident de tràfic (quasi 900 morts només a Espanya l’any 2020, és a dir tres vegades els morts per avions a tot el món). Sembla, per tant, que tenim una certa inclinació a què ens impressionin més els accidents insòlits, puntuals i sobtats que el dia a dia d’una estadística que al final acumula molt més morts. Potser això explica, almenys en part, la nostra reacció davant la pandèmia vírica i una certa indiferència molt inconscient per la contaminació atmosfèrica.

Els Governs han adoptat mesures dràstiques que han considerat necessàries per aturar la pandèmia vírica, que no només han afectat al nostre model de vida sinó que han colpejat greument al sistema econòmic. La pregunta és: per què ho han fet a la pandèmia vírica i no en el cas de la contaminació atmosfèrica? Segur que l’ús obligatori de determinades mascaretes evitaria també els efectes de la contaminació atmosfèrica i que la reducció dràstica de la mobilitat implicaria una millora em la qualitat de l’aire de les nostres ciutats (com ja es va demostrar durant els mesos de confinament).

Per lluitar contra la pandèmia vírica les ordres són clares: restricció d’aforaments, l’anomenat toc de queda, l’ús de mascaretes, obligar al teletreball, certificats de vacunació, etc. En canvi, els plans (municipals o nacionals) per lluitar contra la contaminació atmosfèrica solen ser inconcrets, voluntaristes, poc valents i sovint les més agosarades es limiten a la restricció de pas de determinats vehicles (les Zones de Baixa Emissió, implantades en algunes ciutats). Això fa que encara que la qualitat global de l’aire hagi millorat a Catalunya en les tres darreres dècades, ho ha fet de manera insuficient: l’aire pur hauria de ser un dret humà fonamental i una condició necessària per a la salut.

La principal raó d’aquesta diferència de comportament no pot ser la necessitat de salvar vides, ja que les dades de l’OMS demostren clarament que la contaminació atmosfèrica és més letal que la vírica. Els polítics semblen més disposats a pagar un preu per implementar mesures impopulars només quan es lluita contra determinades pandèmies. Almenys això demostren els fets.

No se m’escapa l’existència de diferències significatives entre ambdós casos, com poden ser la capacitat d’infecció del virus (que fa necessària la distància social) i l’existència de vacunes de defensa que en gran part es demostren eficaces. No obstant això, en el cas de la pandèmia atmosfèrica, no cal transmissibilitat ja que la totalitat de la població està sotmesa a unes mateixes condicions de qualitat de l’aire. És a dir, «la infecció» és total.

Per acabar, hi ha un paral·lelisme evident entre les dues pandèmies: sempre són els més vulnerables els que més reben. Els països més pobres són també els més contaminats i amb més morts prematures per causa de la contaminació atmosfèrica, Bangladesh i Afganistan al capdavant, on la vacunació és inferior al 20% de la població. Les diferències socials determinen, un cop més, el grau de defensa de la població davant de les pandèmies. Però al ser problemes globals, fins que tota la població mundial estigui prou vacunada, seguirem sota l’amenaça del virus. També mentre una part dels països continuen contaminant, no estarem en condicions de lluitar contra canvi climàtic, ja que la pandèmia atmosfèrica no només perjudica a la salut.

El meu article d’avui planteja més preguntes que respostes. Ho sé.