He esperat a rebaixes per comprar-me les botes que ja fa uns mesos que necessito. Les que porto tenen ja uns anys i, encara que m’encanten i són còmodes, qualsevol dia diran prou. Ja fa setmanes que miro aparadors de sabateries, per si en veig algunes que s’hi assemblin, però la cosa està complicada. O bé tenen talonàs, o bé tenen plataforma de cinc dits, o bé em recorden massa a unes botes militars. Però sí que n’he ullat algunes que vull provar-me, i el primer matí de rebaixes surto de casa decidida a invertir part de la paga doble en unes bones botes.

Primera parada, una sabateria del carrer Nou. Està buida. Dic bon dia i vaig directa a les botes que tenia vistes, les assenyalo i demano si tenen el meu número. La senyora que està al taulell –no sé si és la propietària o una treballadora– em mira per sobre de les ulleres i respon, lacònicament: «No». Després torna a concentrar-se en el mòbil. Insisteixo: «I un número més o un de menys? També em poden anar bé». Aquesta vegada ni tan sols em mira: «Tampoc». En aquell moment entra una altra persona, i a la senyora del taulell li falta temps per deixar el mòbil, anar cap a ella i preguntar-li si la pot ajudar. Surto de la botiga sentint-me invisible.

Segona parada, una sabateria de la Rambla. L’escena es repeteix quasi idèntica. Agafo les botes que volia, les porto al taulell i pregunto si tenen el meu número. Aquesta vegada, si més no, ho consulten a l’ordinador. La resposta em desconcerta una mica: «Te les hauria de demanar», em diu, amb desgana, la noia que m’ha atès. Espero que afegeixi alguna cosa: quant trigaran, si he de deixar una paga i senyal, què passa si quan arriben no em van bé. Però sembla que ja ha donat per finalitzat el temps que em podia dedicar, perquè es gira i es posa a buscar sabates per a una altra clienta.

Volto unes quantes botigues més –on cal dir que em tracten correctíssimament,– i, finalment, torno a casa contenta, amb unes botes maques i còmodes. Pel camí, afegeixo mentalment les dues primeres sabateries a la meva llista (que ja comença a ser força llarga) de llocs on no tornar. No és la primera vegada, ni serà l’última, que em passa això en una botiga de Girona. En el meu cas, és perquè vaig amb texans i bambes, sense maquillar, perquè porto els cabells recollits amb una pinça –i vaig una mica despentinada, ho admeto–, perquè ni la meva bossa ni el meu abric tenen cap logo ben visible que els identifiqui com de marca caríssima. Però pot ser per moltes altres raons.

Tinc comprovadíssim que hi ha una sèrie d’establiments en els que no es dignen ni a mirar-te si consideren que els desllueixes (és quasi tan típic de Girona com els xuixos o com fingir que no veus algú pel carrer per no haver de saludar). Els disgusta que hi entris, no fos cas que espantessis algun client habitual, i faran el què calgui perquè en surtis tan aviat com sigui possible. Els és igual que portis la cartera farcida de bitllets: si no ho aparentes, si no els agrades, ni tan sols et donaran l’oportunitat de gastar-te’ls.