Llegint l’escrit del senyor Carles Ros al Diari de Girona, fent referència a allò que podríem anomenar cinema de veritat i el de Netflix, permeteu-me que us digui que coincidim en molts punts del preuat Setè Art.

Val a dir que he tingut el privilegi de ser un dels afortunats en gaudir de la litúrgia del cel·luloide, almenys pel que fa a la projecció de les 24 imatges per segon, on veiem en la pantalla receptora les imatges dels fotogrames netes i clares, i sense cap tipus d’interferències amb un so analògic clar, envoltat de dolçor, un veritable delit per a les nostres oïdes, on caldrà igualar en alguns aspectes els sistemes emprats actualment.

Els directors de l’època daurada de Hollywood tenien el privilegi i el do de fer-te creure les  històries que veiem a la pantalla, fent fàcil allò que al principi podria ser difícil d’assimilar i que com alguns dels protagonistes, per art de màgia del preuat cel·luloide, entraven en el nostre subconscient fent-nos partícipis de les diferents històries, a voltes com a herois, a voltes com a enamorats... tot somiant-les quan dormíem però, en despertar-nos, la realitat del moment ens feia tocar de peus a terra. Qui de nosaltres no volia ser el John Wayne (Ringo Kid) de La Diligencia? 

Estem en ple 2022 i no cal donar-hi més voltes. El món del cinema ha canviat pel que fa a forma i mode; això no vol dir que ara sigui pitjor, només és diferent. La tecnologia i les plataformes són a l’ordre del dia, les històries i els sentiments no són allò que eren. Malauradament, hem de ballar el so que toca. Tot i això, soc partidari de menys Netflix i més John Ford, i que els amants del setè art podrem dir «sempre ens quedarà el 35».