L’any 1911, a instàncies de Prat de la Riba, Pompeu Fabra va endegar l’àrdua tasca de la modernització i normativització lingüística del català per tal que esdevingués una llengua d’ús social, administratiu i polític amb caràcters nacional i internacional. Sorgiren grans controvèrsies pel que feia, sobretot, a la formació dels plurals i la pronúncia de les esses entre vocals. Tota vegada que en castellà la essa sonora és inexistent, molts catalanoparlants sonoritzaven (i encara sonoritzen) les esses (ss) sordes entre vocals en el convenciment que això «fa més català».

Personalment, he intentat corregir aquesta diglòssia amb els actors que he dirigit, amics, companys, mestres, polítics i mitjans de comunicació, però ja he decidit llançar la tovallola. Que cadascú parli tan malament com li doni la gana i segueixi dient: «pesebre», «comisió», «abadesa», «dimisió», «Brusel·les», «presió», «Vanesa», «metgesa», «jutgesa» i un llarg etcètera. 

Però, ai las!, resulta que quan aquests «sonoritzadors» repatanis es podrien esplaiar quan han de dir alguna paraula italiana que es pronunciï amb les melodioses esses sonores com Caruso, Lampedusa, risotto, rosa, medusa, incongruentment, fan com els castellanoparlants i les pronuncien amb essa sorda. Aquest fet i d’altres ens demostren que directa o indirectament, per a molta gent culta, la llengua catalana segueix essent subsidiària al castellà.