Un estat de dret ho aguanta gairebé tot. Fins i tot que hi hagi un sector minoritari de la població que no es vol vacunar. I no sembla pas una idea assenyada decretar per llei l’obligatorietat. Què faríem? Els mossos els portarien a punxar amb camisa de força? Jo crec, com la majoria de gent, que la vacuna és l’arma més poderosa per a lluitar contra la pandèmia, però ja fa temps que he renunciat a dialogar amb qui no es deixa inocular. Intentar canviar el que pensen em sembla un esforç tan inútil com fer entrar a casa als membres d’aquella secta que fan proselitisme els diumenges al matí i mirar de convèncer-los que treballen per una multinacional que es dedica a la venda de revistes. Em fa l’efecte que haurem de conviure amb els que no es volen vacunar com hem de conviure amb el virus. Hi he rumiat una mica a l’hora d’escriure aquesta columna i crec que hi ha tres grups de persones que no es volen deixar punxar.
Tipus A: Els covards. Els que tenen por a la xeringa i els espanta la idea de sentir una agulla i com entra al seu cos un líquid estrany. La covardia forma part de la condició humana i ens ha de merèixer una certa commiseració. D’aquests n’hi deu haver molts que no surten de l’armari dels porucs.
Tipus B: Els insolidaris. Aquests són força llestos, i es pensen que si la majoria de persones que els envolten estan vacunats, ells ja estan protegits. Encara que, des d’un punt de vista immunològic la idea no sigui certa, aquest és el seu pensament egoista.
Finalment, el Tipus C: Els conspiranoics, col·lectiu en el que s’hi aplega una munió d’idees estrafolàries, gairebé impossibles de revertir un cop s’han instal·lat a la seva ment. Aquests s’han agafat a pensaments màgics, creient en conspiracions mundials del sector farmacèutic, els governs del món que menteixen, poderosos similars a dolents de pelis de James Bond que ens volen dominar i tota la pesca, com el patètic Miguel Bosé.
Em sembla que no tenim cap altre remei que conviure-hi. Però ells, han d’acceptar que la seva decisió els ha de portar conseqüències, entre les quals hi ha d’haver, necessàriament, que no puguin anar o entrar a segons quins llocs. Finalment, en contra del que hem sentit a proclamar a algú amb el colze a la barra d’un bar, els desitjo de tot cor que no agafin la malaltia. Primer perquè no vull cap mal a ningú, i segon, perquè cada dia d’UCI ens costa un ull de la cara. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.
