L’antic comissari de policia José Manuel Villarejo és un pocavergonya. Ho és en la doble accepció que dóna el diccionari: a. Persona que actua o parla sense vergonya, educació o respecte; i b. Persona que enganya hàbilment els altres per treure’n algun profit. Tanmateix, un desvergonyit com ell té la seva pàgina a Viquipèdia, on es recull sintèticament el seu perfil com a membre del Cos de la Policia Nacional, com a empresari i com a presumpte delinqüent. Ésser un pocapena no és sinònim d’ésser un convicte. Això ho decidirà més aviat que tard l’Audiència Nacional. Per ara, em serveix el mot pocavergonya segons la definició donada per Josep Lacreu el 20 de setembre de 2019 al diari Levante, del mateix grup editorial que Diari de Girona: «Un ‘pocavergonya’ no és una persona molt desinhibida, que pot parlar en públic amb seguretat. Un ‘pocavergonya’ és aquell que actua sense escrúpols morals per aconseguir el que vol, fins i tot incorrent en immoralitats o cometent il·legalitats en profit propi». No tinc clar, però, que l’ex-comissari només actués en benefici propi.

No ho tinc clar per tot allò llegit en publicacions diverses. Fiscalia li imputa catorze delictes: tres de suborn, vuit de revelació de secrets, un de falsedat documental, un per pertinença a organització criminal i un darrer per blanqueig de capitals. Però el jutge instructor de la causa va deixar escrit en el seu informe final que Villarejo va elaborar «dossiers personals per a lluites personals» fent servir informació «confidencial» que obtenia en la seva condició de policia. D’acord, però això és tot... o va delinquir (presumptament, clar) essent funcionari de l’Estat? Observin la seva línia de defensa: embruta a tothom, inclosos el president Rajoy, el ministre Fernández Díaz (d’Interior), Félix Sánz Roldán (cap del CNI), José Cosidó (Director General de la Policia) i alguns més del últim govern del PP. Parlar pels descosits, sigui durant el judici oral o sigui a les portes de l’Audiència Nacional, apel·lant a proves declarades «secretes» per l’instructor i que encara avui resten al marge de l’accés per part del seu advocat i de les altres parts, em porta flaire de «tancada» per part dels serveis policials i d’intel·ligència de l’Estat, àdhuc de la mateixa justícia. És Villarejo, a més, un boc expiatori? Tampoc no m’estranyaria.

I encara menys clar tinc que el precitat actués només en benefici propi. Ho dic basant-me en la meva pròpia experiència respecte dels serveis de seguretat de l’Estat: No tinc cap mena de dubte que vaig ser seguit, espiat i gravat (via telèfon) quan vaig presidir la comissió parlamentària d’investigació de l’anomenat «cas Roldán», el primer civil en accedir a la direcció general de la Guàrdia Civil. La companya Rosa Aguilar, comissionada per Izquierda Unida i que més tard seria consellera de la Junta d’Andalusia i posteriorment ministra del govern presidit per Rodríguez Zapatero, va ser la primera en alertar-me sobre fets estranys amb un «Josep, em segueixen» i «han entrat en el meu dormitori» (de l’hotel, on ambdós ens allotjàvem, com també d’altres parlamentaris). Dies després vaig trobar remoguda la meva habitació i quan el gironí Jaume Peral, llavors responsable d’informació de Catalunya Ràdio em va entrevistar –ell, a Barcelona, i un servidor a Santa Cristina d’Aro–, minuts després d’haver-nos acomiadat, vaig poder escoltar bona part de la conversa mantinguda quan anava a trucar a la mare. Els companys Rogelio Baón y Luís Ramallo (PP) foren seguits i espiats quan s’anaven a reunir amb periodistes del Diario 16, que fou el mitjà que destapà el cas. Aquests fets sumats a la meva elecció pel Plenari del Congrés dels Diputats com a membre de les reduïdes comissions de Secrets Oficials i de Control de les Despeses Reservades em fan ensumar que en l’afer Villarejo gairebé res és cristal·lí respecte del seu període com a comissari de policia.

Les declaracions d’aquesta setmana relatives a una suposada implicació del serveis d’intel·ligència de l’Estat en els atemptats ghigadistes de Barcelona i de Cambrils (2017) no afegeixen res al que ja manifestà i al que corre de boca en boca des dels fets. Diu Villarejo que l’antic director del CNI, Sánz Roldán, hi va estar implicat, si res més no com autor d’un supòsit d’experiment «per donar un petit ensurt a Catalunya». El president Aragonès ha demanat que el govern d’Espanya s’expliqui, desautoritzant així al Cos de Mossos d’Esquadra que per tres vegades consecutives ho varen negar. I ERC, JxCat, CUP, Bildu i Més Mallorca, per ara, proposen la creació d’una comissió d’investigació sobre els atemptats del 17-A. No crec que el PSOE i menys el PP, aleshores a l’executiu, estiguin per la labor. En tot estat hi ha clavegueres, no ens enganyem, per on hi passen tones de porqueria. També en els democràtics i de Dret.