El setembre de l’any 2000 em vaig passar gairebé un mes a Austràlia arran dels Jocs Olímpics de Sidney amb altres companys de Televisió Espanyola. Jo era dels que m’havia de moure bastant per la ciutat, els diferents punts on s’ubicaven les instal·lacions olímpiques a vegades estaven situats al nord o al sud i calia creuar tota la badia d’una banda a l’altra. Es va decidir contractar unes persones residents al país que ens fessin de xòfers. Calia que coneguessin tot el territori (això era abans dels cercadors de rutes que tenen ara els cotxes), a ser possible que parlessin castellà i que ens estalviés un procés al qual no ens hi volíem enfrontar: els australians condueixen per l’esquerra.

Així vaig conèixer a Fernando, un mestre xilè que amb la dona i un fill petit havien emigrat a Austràlia per encetar una nova vida. He estat pensant en ell quan, aquests dies, he seguit el culebrot força impresentable (per totes les parts) de Novak Djokovic a Melbourne intentant quedar-se al país malgrat que no està vacunat, com es demana a tots els viatgers, mercès a una estranya excepció que va rebre no se sap com. Quan es publiqui aquest article potser ja està resolt definitivament l’afer. Mentrestant, Fernando continua en aquell país, ja és avi i mantenim el contacte a distància.

Sidney és una ciutat fantàstica, de les millors del món per viure-hi, hi ha una integració del paisatge urbà propi d’una ciutat moderna i cosmopolita amb una natura que és poderosa, exuberant i formosa. Una meravella. Un dels primers dies vàrem anar al nord de la badia, a Newport. Arribàvem amb temps suficient al que havíem de fer i a més era un dia molt assolellat, gairebé calorós, de la primavera australiana. Fernando va aparcar a un bar amb una gran terrassa davant d’una platja que tenia boies amb petites embarcacions, a sobre d’un petit amarrador i que era dels bars més antics de la zona de Sidney. Allà vaig fer el primer descobriment sobre Austràlia que va refermar immediatament la meva simpatia cap al país. A diferència de la metròpolis britànica, que els va fer colònia durant els primers temps de la seva història moderna, la cervesa la prenen freda. Aquell dia fou una cervesa gelada, el primer glop especialment difícil d’oblidar en un marc tant ídil·lic. Tan diferent de l’Ale, la cervesa gairebé calenta que et poden engaltar en un pub anglès.

El meu company de ruta m’explicà tot el complex procés que seguiren ell i família per entrar al país amb un visat, aconseguir una residència temporal, un permís de treball i després fer-ho definitiu fins el punt que han anat assolint la nacionalitat australiana. El més original es que va haver de demostrar en un examen que sabia nedar. La relació dels australians (el 80 per cent viuen a les zones costaneres del sud-est de l’illa) amb el mar i amb els esports nàutics o la natació ( tenen esportistes llegendaris) és total i els és inversemblant que algú no sàpiga ne dar. Doncs bé, resulta que l’amic xilè no en tenia ni idea i va haver de fer un curset com la mainada fins que va demostrar que se’n podia sortir. Sense aquell aprovat no hauria pogut romandre al país i hauria estat deportat. Els primers dies a la piscina es feia uns farts de plorar.

Austràlia ha arribat als 25 milions d’habitants en un territori similar als Estats Units, que en són 325 milions. La seva política migratòria ha anat evolucionant des d’una duresa cruel que fins als anys setanta proclamava, per escrit en els texts legals, la recerca d’una «Austràlia blanca». Avui, per exemple, es mostren molt oberts a que joves de tot el món hi puguin anar a viure un període breu de temps, fins i tot treballar limitadament si demostren que són o han estat estudiants, tenen assegurança mèdica privada i recursos per mantenir-se. (així ho va fer la meva neboda Paula amb el seu xicot Fede). I assumeixen que han de marxar quan acabi aquest període. Però Austràlia segueix essent dura en el tema de les migracions estables. Són molt selectius i afavoreixen l’arribada de gent ben formada, amb bona salut i amb professions que el país necessita. Si no vas en aquesta línia ho tens complicat. Per això, l’excepció Djokovic pel que fa al visat, en un país tan contundent en la matèria i també pel que fa a la lluita contra la pandèmia em sembla una conxorxa per salvar uns interessos econòmics esportius i que té el risc de donar un líder mundial molt popular al moviment anti-vacunes.