Probablement, no hi haurà investigació de la fiscalia, ni comissió d’investigació, m’atreviria a dir que tampoc explicacions del Govern de Pedro Sánchez o de l’antic executiu de Mariano Rajoy i menys del CNI per les declaracions de José Manuel Villarejo. Indignar-se i reclamar-ho és inútil i només serveix per col·laborar en l’objectiu que té l’expolicia: crear un embolic tan gros que faci impossible saber què hi ha de veritat i què de mentida en el que diu. Sempre ha estat així i continuarà essent-ho.
Algun ingenu pensa que la presó el canviarà? La reclusió només ha aconseguit l’efecte contrari; una emprenyamenta que el fa semblar més perillós i que el porta a llençar porqueria als jutjats per on passa, dirigint-la als que estan al centre de la seva diana i esquitxant, sense que a ell li importi gaire o gens, a tots aquells que estan a prop. Danys col·laterals.
I els que ell pensava que caurien en la trampa hi van caure. Els que van posar el crit al cel per les manifestacions dels atemptats de Barcelona i Cambrils i la relació amb el Centre Nacional d’Intel·ligència van fer exactament el que Villarejo esperava que fessin: donar-li credibilitat, encara que fos indirectament. I van quedar en evidència l’endemà quan l’excomissari va matisar les paraules, quan va posar aigua al vi i els va dir que mai sabran si el que afirma és cert. I apa, tots a recular.
El principal problema d’aquesta història és que uns quants dels que han saltat a l’escena pública volen creure Villarejo perquè els encaixa perfectament en els seus arguments. Són els mateixos que han aprofitat totes les escletxes, per petites que siguin, per atacar qualsevol institució espanyola i aquests, com l’expolicia, no canviaran mai.
La resta dels que s’han afanyat a exigir investigacions i explicacions ho fan perquè els primers no puguin dir que no han fet res. Això tampoc s’arreglarà aviat, ni a mitjà termini, tot i que és possible amb temps, força temps.
El segon problema principal és que alguns no han entès i altres fan veure que no han entès que els serveis secrets tenen aquest nom precisament perquè són secrets. El món de la intel·ligència amaga bona part de la feina que fa i si no fos així molts dels resultats satisfactoris -que n’hi ha- no es produirien.
I és veritat, també hi ha actuacions deplorables, vergonyoses, denunciables, llastimoses o il·legals i per això Villarejo està a la presó, per això s’enfronta a un judici darrere l’altre. Hi ha sistemes de control, que òbviament no veuen o no volen veure-ho tot, però que han fet que l’excomissari estigui entre l’espasa i la paret des de fa anys. Si no, encara estaria movent-se com l’espia que mai va ser.
Hi ha hagut moments en què mitja Espanya ha estat dins el puny de l’expolicia, pendent de què hi havia a les cintes, de si un hi sortia i quina bajanada podria haver dit que estigués enregistrat i pogués ser utilitzat. Ara ja no és així. Ha estat el mateix Villarejo el que s’ha encarregat de perdre la credibilitat. Ha caigut en la seva pròpia xarxa de mitges mentides i mitges veritats. Tothom que ho vol veure, ho sap. Els altres -uns quants, no gaires- juguen a indignar-se cada vegada que l’excomissari obre la boca i no s’adonen que acaben atorgant-li rellevància.
A Villarejo no li importa jugar amb les morts d’uns atemptats en favor dels seus interessos, per això és tan important no seguir-li la veta. No en va, la resposta més eficient ha estat la de les víctimes del terrorisme, recordant que declara com a acusat i, per tant, «no té l’obligació de dir la veritat». A un personatge com ell se l’ha de deixar dir. Que parli. Hi té tot el dret, igual que a mentir en els judicis, perquè és un dels seus mecanismes de defensa, ens agradi o no. No se li han de demanar proves, ni reclamar investigacions, ignorar-lo és el millor que es pot fer perquè així mai s’entra en el joc que proposa i no s’acaba fent d’escolanet del mentider.
