Tinc entrades per anar a un concert el 24 de juny. Amb prou feines sé què faré (o podré fer) demà, i més en temps de pandèmia, però a mi, per Sant Joan, em busquin a la platja de l’Estartit. Era això o, segurament, no poder-hi anar, perquè és de suposar que en qüestió de setmanes s’esgotaran les localitats i, òbviament, pocs dies abans de l’esdeveniment hauria estat impossible aconseguir-ne.
S’ha posat cada cop més de moda això de les entrades a molts mesos vista. Abans era més cosa de les grans patums. Venien Bruce Springsteen o U2 a Barcelona, i fèiem llargues cues o maratons de trucades telefòniques per veure si hi havia sort. Però ara ja ho fa qualsevol, i en alguns casos, com els va passar a Txarango amb la seva gira de comiat, et pot sortir malament. Tothom avança la programació pels volts de Nadal (promotors tant públics com privats) i d’aquesta manera més d’un hi cau a l’hora de fer un regal. I, és clar, calaix que ja fas per avançat.
Tot això està molt bé. Però en temps de Covid potser faria falta una mica de mà esquerra, o de facilitats si arribat el dia i per força major no hi pots assistir. Perquè el coi de virus l’estiu passat ja ens va fer perdre tres entrades de Cap Roig i a banda del greu de no poder-hi anar, també empipa acabar pagant per a res.
