Engeguem el 2022 amb canvis importants en el model de l’economia mundial: comença l’economia amb inflació. Si en els anys 90 la globalització va portar una baixada important de preus per productes que es fabricaven a Xina, de la mà de la desaparició de molts llocs de treball que es van traslladar, ara amb la re-localització, amb el retorn de la producció, els preus i els llocs de treball venen de tornada. La inflació durarà el temps que tardi el sistema a trobar els equilibris de competència, a buscar els productes i serveis substituts dels que s’han tornat escassos.

La major part del problema rau en el canvi en el transport marítim. La majoria d’economistes creuen que aquest escenari logístic és temporal, que acabarà tornant on era abans de la pandèmia, quan un transport de contenidor tenia un cost de 2.000 euros i no pas de 14.000 com ara. Però jo tinc molts dubtes que això sigui així. L’economia americana, en contra de l’europea, està acostumada a controlar l’equilibri entre l’oferta i la demanda, de forma que sempre vigilen que hi hagi més demanda que oferta i així els preus dels mercats siguin sempre alts, actuant tancant producció si fa falta. A Europa això no va d’aquesta manera, prevalent sempre la millora de costos dels productes, augmentant més i més la producció, fent caure als més ineficients. Amb aquest coneixement, sabent que el transport marítim és un oligopoli en mans de poques empreses, què ens fa pensar que aquestes empreses posaran més vaixells al transport, abaixant els seus marges astronòmics actuals? Crec que això va per llarg i afectarà de forma gairebé permanent la globalització.

La segona part dels preus alts és el de l’energia. Un aspecte ja l’hem comentat aquí proposant noves solucions: la confecció del preu de l’electricitat de forma marginal és un error del sistema que crea injustícies. Quan el gas tenia un preu de 18 €/MWh el preu marginal elèctric era de 69 €/MWh i el preu ponderat segons el cost de cada tecnologia era de 49 €/MWh, amb una desviació de 20 €/MWh. Avui amb el preu del gas a 80 €/MWh, i el preu del CO2 a 80 €/tCO2,el preu marginal és de 212 €/MWh i el preu ponderat de 66 €/MWh una diferència de 146 €/MWh. És evident que és una ineficiència del sistema que s’ha de corregir.

Pel que fa al gas, sobta que aquest combustible es trobi de cop sense compres a llarg termini. Tothom sap que la transició és fins l’any 2050, que necessitem gas fins aquell any de forma decreixent. Per què el tub Nordstream 2 no s’ha pogut posar en marxa? Possiblement per problemes geopolítics entre Rússia i Europa i perquè un jutjat alemany va impedir la comercialització del gas en base a que l’empresa que ven només ha de ser comercialitzadora. També perquè un contracte així va contra la legislació alemanya que diu que els augments d’energia han de ser renovables. Vet aquí que la UE s’afanya a catalogar el gas com a verd fins l’any 2045 i, de rebot, els francesos veuen la seva oportunitat per introduir l’energia nuclear com a verda. Visca la carambola!

Per tant, la situació s’assembla a la de principis dels anys 80 i cal fer-hi front amb els mateixos conceptes. La inflació no baixarà fins que el consum s’adapti als nous equilibris. Aquesta setmana una consellera del Consell Executiu del BCE, Isabel Schnabel, advertia en un article que «els preus dels combustibles no només s’hauran de mantenir elevats, sinó que, fins i tot, hauran de continuar augmentant si volem complir els objectius de l’acord climàtic de París.» Avisa que els bancs centrals hauran de flexibilitzar el seu control sobre la inflació fins el punt de «trencar el consens predominant de control de preus amb política monetària», de forma que l’economia mundial haurà de patir una transformació de gran abast. Explica que la ONU diu que hem de baixar les emissions un 7,6% anual i a l’any 2020,amb l’aturada de la pandèmia, només va baixar un 5,8%.

Per tant, estem avisats. A partir d’ara el creixement econòmic dependrà, molt més que en el passat, del progrés tecnològic, especialment en l’àmbit de la millora de l’eficiència energètica. Caldrà resoldre l’efecte rebot o paradigma de Jevons, per evitar que més eficiència signifiqui augmentar el consum. I pot ser que una disminució, o no creixement, de PIB en els propers anys no signifiqui una pèrdua apreciable de benestar, tot i que pot implicar un augment de les desigualtats per pèrdua o empitjorament de serveis públics.

Tot això agafa al sector econòmic i polític a contrapeu, amb objectius d’expansió per resoldre els desequilibris que va comportar la pandèmia. Tenir pressupostos expansius amb la hipòtesi que l’economia creixerà pot esdevenir una bomba si realment el que passa és que arriba una forta inflació que apagui una part de l’economia. El consum elèctric industrial aquest mes de gener ja està baixant entre un 4 i un 6%, essent un indicador de l’alentiment que estem dient.

La consellera del BCE ha avisat: és el que hi ha. El camí l’hem de fer i caldrà ser resilients per superar els entrebancs que anirem trobant, no servint dir a la gent que no passa res... perquè sí que passa. La pèrdua de poder adquisitiu vindrà associada a una pèrdua de llocs de treball i alhora també de la creació de nous llocs fruit de la re-localització i de les noves inversions. Per això és important veure bé el camí i facilitar-lo, traient entrebancs del mig. Per exemple, fent lleis exprés per reduir traves en l’execució de projectes renovables, oi Generalitat? Oi que ho farem?