M’agrada l’imaginari independentista. Té un poder d’imaginació colossal, impermeable i antioxidant. No hi ha dubte que és divers i, sobretot, molt generós amb els seus líders.
Durant aquestes últimes setmanes ha estat sonant la idea del retorn de Puigdemont i la imatge, en conjunt, era formidable. En línies generals feien el d’Amer creuant a peu la frontera, aclamat per centenars de milers com un messies. Després la multitud el portaria fins al palau de la Generalitat on, ara sí, sense més preàmbuls, proclamaria la independència de la república catalana.
Sens dubte, l’escenari seria un altre, però no per això (potser) menys profitós per a l’independentisme. El fugitiu seria arrestat a la Jonquera, la seva foto recorreria les tapes dels diaris del món i estaria al focus de l’opinió pública fins que se celebrés el seu judici. No deixaria de ser un cop dur per al govern de Sánchez, asseguraria el repunt de la causa i la unió de les fissures, i tot això per uns pocs anys de presó.
Allò que podria passar segueix la regla, molt aviat, de l’«efecte papallona» i les variants, després d’un mínim moviment (un simple aleteig), no s’esgoten. Un resultat igual de demolidor succeiria si s’indultés Puigdemont per prevenir el seu lliurament com a màrtir de la justícia. Quedaria desarmat, sense el paper de víctima i de represaliat.
L’escena fa recordar una partida d’escacs molt travada, on els contrincants estan a punt de moure fitxa i fer saltar el tauler. Però això no passa mai perquè l’estat de les coses els afavoreix tots dos. D’això mateix es va tractar gran part de la política catalana dels darrers anys. Però com diu la dita, res no és per sempre, i ara el rellotge corre per a un dels fronts a corre-cuita. L’independentisme necessita un moviment que no es quedi en cotilló.
En repassar la situació de Puiddemont fa la sensació que el temps és el seu pitjor adversari. Moltes vegades la lluita de Puigdemont sembla enfocar les forces contra aquest poderós enemic que és l’oblit. Fa acordar aquella pel·lícula dels 80, Retorno al futuro, on Marty McFly, segons els seus actes, començava a desaparèixer de la foto del futur que portava. Fins fa molt poc Puigdemont apareixia a la foto dels propers anys, potser una mica velat, però des de fa un temps ni ell mateix es distingeix. Abans d’esfumar-se del tot, a les mans té el retorn. Matar la papallona i esperar-ne l’efecte.
