A les últimes classes del ja liquidat any 2021 vaig dir als meus alumnes que estudiarien durant el segon semestre una nova reforma laboral. Quan vaig fer aquesta afirmació ja estava molt avançada la negociació a la taula del diàleg social sobre la modernització del mercat de treball, si bé encara quedaven punts importants a debat i que podien fer perillar l’acord, perill que finalment va desaparèixer pel vistiplau donat pels agents socials al text pactat el 22 de desembre. Ara, del que es tracta és d’analitzar la reforma del 2021, el Reial decret llei 32/2021 de 28 de desembre, acordada pel govern i les organitzacions sindicals i empresarials més representatives com a primera, i molt important, senyal d’identitat que la diferència de les dues anteriors.
És al meu parer globalment positiva pel que suposa de mirar cap a un futur laboral en què la flexibilitat interna i les polítiques formatives puguin, haurien de ser, l’eix central del canvi productiu tan necessari per a la nostra economia, amb llocs de treball estables i amb salaris dignes, i tot això aconseguit a través d’una negociació col·lectiva que situï els agents socials com a peces bàsiques d’aquest nou model, cosa que, dit sigui amb tota claredat, requerirà un especial procés formatiu dels quadres i dirigents sindicals per dirigir la negociació cap a qüestions rellevants de l’organització del treball basada en el canvi tecnològic i la seva repercussió cada cop més impactant en l’àmbit laboral. Encara que no pot faltar tampoc lamentar que algunes temàtiques rellevants per aconseguir una major estabilitat en l’ocupació s’hagin quedat fora de la reforma, si bé és cert que la potenciació de la flexibilitat interna pot indubtablement devaluar a la pràctica la importància d’aquestes llacunes o omissions.
L’exposició de motius del RDL 32/2021 és una combinació excel·lent d’article doctrinal sobre els problemes de les relacions de treball a Espanya i les mesures que s’han adoptat per fer-hi front, sustentant-se en gran mesura en els compromisos adquirits per Espanya de cara a les institucions comunitàries al Pla de recuperació, transformació i resiliència, i més concretament en el seu component 23 dedicat a «Noves polítiques públiques per a un mercat de treball dinàmic, resilient i inclusiu». No sorprèn, doncs, trobar una àmplia explicació inicial sobre els problemes de la temporalitat i precarietat que hi ha al nostre mercat de treball i la necessitat d’encarar-los des d’un plantejament que contribueixi a la seva gradual reducció fins a equiparar-nos a la mitjana europea, per la qual cosa pel que fa a la temporalitat, i d’una severa correcció per a la millora de l’estabilitat a l’ocupació, pel que fa a la precarietat. El legislador no va amb embuts, en afirmar que el senyal d’identitat d’aquesta reforma és caminar «en direcció contrària a la que ha estat habitual en els últims temps», subratllant, i així també ho he manifestat per part meva, la importància de les mesures (no cosmètiques o de mera façana, sinó reals i que interessen a ambdues parts de les relacions laborals) de flexibilitat interna, a més de la recuperació de drets que la reforma del 2012 havia devaluat, com a mínim, considerablement.
Una reforma que aposta, igual que es demana per les institucions i els organismes europeus, per un nou contracte social que permeti fer compatible «l’estabilitat en l’ocupació amb les necessitats d’una economia en pla evolució marcades per les transicions ecològiques i digital». En primer lloc, la simplificació dels contractes, amb la desaparició d’un dels contractes temporals més utilitzat, i moltes vegades de manera contrària a dret, quin era el d’obra o servei determinats i que ja havia rebut dures crítiques per la jurisprudència del Tribunal Suprem. En segon lloc, la modernització de la negociació col·lectiva, amb el reequilibri de la posició negocial i la correcció d’algun aspecte important de la reforma del 2012 com la possibilitat de modificar (òbviament a la baixa) els salaris pactats en convenis sectorials per un conveni d’empresa. A continuació, la modernització de la contractació i la subcontractació d’activitats, apostant, amb matisos, per l’aplicació del conveni sectorial de l’activitat desenvolupada. Finalment, i molt important, la regulació de la flexibilitat interna mitjançant tant la nova regulació dels expedients de regulació temporal d’ocupació, que incorporen bona part de les normes dictades durant la situació de crisi sanitària i que han permès el manteniment d’un important nombre de llocs de treball, com amb la incorporació d’un nou mecanisme permanent que permeti adaptar-se a les empreses als requeriments que susciti la realitat econòmica a cada moment, combinant el manteniment de l’ocupació amb polítiques de formació i readaptació del personal, i les exempcions i bonificacions a les cotitzacions a la Seguretat Social com a mesura de suport per a aquell manteniment, ja sigui mitjançant la tècnica de la reducció de la jornada de treball o bé mitjançant la de suspensió de la relació contractual per una causa degudament justificada.
Estabilitat, millora de la productivitat, avenç tecnològic, increment dels salaris, són peces d’un mateix puzle que necessiten encaixar i que es pretén amb la reforma del 2021, i tot això es concreta de forma molt detallada al text de l’exposició de motius com òbviament del text articulat, quedant-me el dubte alguna vegada, i el deixo aquí merament apuntat, de si la redacció d’aquella s’ajusta totalment al text articulat en procedir a la seva explicació; encara que, del que no tinc cap dubte és que la reforma tracta de corregir la situació laboral desfavorable que afecta molts treballadors, especialment joves, i que no serveix precisament per aconseguir la seva inserció estable a l’àmbit laboral, a més de provocar, i no només pel que fa als joves sinó a totes les persones treballadores afectades per una elevada temporalitat, un cost econòmic important per a l’erari públic pel pagament de prestacions per desocupació.
Són suficients les omissions, o impossibilitat de plantejar-les a la mesa negociadora per part sindical per arribar a un acord, o davant la duresa empresarial per no qüestionar el marc jurídic vigent per qüestionar l’acord? No al meu parer, perquè la negociació a la vida laboral és permanent i contínua, i perquè l’enfortiment de la negociació col·lectiva pot portar a aconseguir, juntament amb la potenciació dels mecanismes abans referenciats de flexibilitat interna, que la força col·lectiva contribueixi a reduir les desigualtats existents a l’àmbit de la relació individual de treball.
En definitiva, i tornant al principi, sí que hi ha reforma laboral.
