La setmana passada els mitjans de comunicació varen informar del cas d’uns desaprensius que havien col·locat paranys en alguns paratges dels boscos lleidatans. Es tractava d’uns estris que es clavaven a terra de tal manera que només sobresortissin les punxes de ferro i encara aquestes mig es tapaven amb fulles. Sortosament ningú va prendre mal però és evident que la intenció era provocar una desgràcia. Gamberrisme o atemptat? Contra qui anaven les punxes? Fa de mal dir perquè tal i com s’havien col·locat els artefactes igual podien ferir un ciclista, un boletaire o un passejant.

És ben cert que des que el ciclisme de muntanya ha agafat volada, el conflicte entre practicants d’aquest esport i els boletaires i/o excursionistes ha anat in crescendo. Aquest problema sorgeix de tant en tant en alguns dels recorreguts a peu preferits dels gironins com són els d’accés al santuari dels Àngels. El més habitual és el que comença per la vall de Sant Daniel, passa sota el viaducte de la N-II i, un cop superada la casa de les Figues, es puja per l’anomenat «mata homes» i s’arriba a dalt. També n’hi ha que utilitzen els senders que menen des del trencant on hi ha la fàbrica Biocentury, es passa per Can Mascort i, un xic més amunt, ja gairebé a mig camí, pel restaurant Can Pol feliçment recuperat per a l’oferta gastronòmica. L’accés per arribar al santuari dels Àngels es pot fer així mateix per la vessant del Montnegre ja dins el municipi de Quart i, si ens ho mirem per l’altra banda de la carena de la muntanya, pel poble de Sant Martí Vell o per Madremanya. Uns accessos aquests que venen marcats pel GPS però que solen fer anar de corcoll a molts camioners.

La veritat és que la ciutat de Girona, la comarca del Gironès i, per extensió la Costa Brava, son uns referents mundials tant per a professionals com per a aficionats del ciclisme, els quals han trobat aquí una varietat de rutes, carreteres en bon estat, una temperatura agradable, uns paisatges de cine i, com a complement, una gastronomia d’estrella. Tot va començar quan Lance Armstrong es va instal·lar a Girona i va comprar pis al carrer de la Força nº 4, una iniciativa que va engrescar molts dels seus companys de professió i, a redós d’aquests, molts altres que han anat arribant d’arreu del món en una mena de taca d’oli pacífica i positiva. I a l’afició s’hi ha afegit també un suport econòmic, de tal manera que hem pogut veure com s’obrien establiments dedicats a aquest món, com el Bike Girona del carrer Emili Grahit o el més recent Eat Sleep Cycle del carrer del Vern. Paral·lelament s’ha engegat un important comerç de venda de bicicletes al voltant de l’anomenat Trek Bites on se’n poden trobar a preus que oscil·len entre els 500 i els 12.000 euros!

Però la felicitat no és mai completa perquè resulta que de vegades el món de la bicicleta, en aquest cas de muntanya, xoca sovint amb l’espai dels boletaires en una disputa per l’ús dels camins rurals i les rutes boscoses. Els caçadores de bolets es queixen perquè de tant en tant baixen els ciclistes a tota pastilla i s’han d’apartar si no volen ser atropellats pels aimants de la velocitat entre alzines i castanyers. Darrerament han posat el crit al cel perquè han vist astorats com s’ha destrossat una part del bosc en el vessant nord del Montnegre just sobre Palol d’Onyar en direcció als Àngels. Aquest és un indret sovintejat pels caçadors de bolets ja que s’hi fan rossinyols, pinetells i rovellons. Gairebé de manera clandestina, els boletaires han vist com desapareixia la vegetació on abans s’hi collien els fongs i la zona es convertia, gràcies a una estassada indiscriminada, en uns corriols talment com si estiguessin destinats als entusiastes del Trek Bite. Han estat els mateixos aficionats a l’esport de ciclisme de muntanya els que han condicionat el terreny destrossant bosc i terreny de bolet? En saben alguna cosa els agents forestals si és que n’hi ha que vigilin el forest? Davant la polèmica encetada, potser convindria algun aclariment.