Fa ben poc, en aquest mateix diari, vaig llegir un article, d’Albert Soler, que, com a avi, vaig trobar molt interessant, alhora que ben real, tant és així que m’ha portat a escriure, per comentar-lo i alhora, felicitar al seu autor. El seu títol és: «Els nens que estem fabricant». Als avis, això de fabricar-los, ja ens ha passat; ara el que ens toca és intentar ajudar als pares, a pujar-los.

Actualment, es donen alguns casos de mares i pares, als quals els sembla que, deixant-los-hi passar tot, estimen més als seus fills, pobrets! Han de fer la seva, no cal estar-los massa al damunt, i si s’enfaden i es comporten malament, que s’esbravin! O si van a un establiment i ho remenen tot, paciència; ah! I al col·legi, que no els atabalin massa, amb els deures, ja s’aniran fent grans, i si més endavant suspenen alguna assignatura, ja els deixaran passar de curs, no passa res. I si quan, ja de joves, s’afeccionen als botellons i beuen més del compte, s’han de divertir, oi! I esbravar-se.

Llavors, clar! Els hi posen tot tan fàcil, que quan són grans i s’han d’espavilar pel seu compte, se n’adonen que la vida, ben sovint, requereix esforç i sacrificis, i se’ls fa difícil de tirar endavant, s’ha acabat allò del mínim esforç.

L’autor d’aquell article ho explica millor, i hi afegeix més coses. No pretenc pas donar lliçons, a ningú; sortosament, no tothom actua igual, però he pensat que val la pena, per reflexionar-hi. És el meu humil parer, com a avi. Mireu-vos-ho així.