El mètode Catalanotti és el títol de l’antepenúltima novel·la de la sèrie del comissari Salvo Montalbano, personatge ideat pel sicilià Andrea Camilleri (1925-2019).

L’escriptor era un enamorat de la novel·lística del barcelonès Manolo Vázquez Montalbán, creador del detectiu Pepe Carvalho, fins al punt de batejar el seu protagonista amb una clara al·lusió al cognom de l’autor català que escrivia en castellà.

Doncs bé, com que en l’àmbit de la ficció literària tot s’hi val, ningú ens podrà negar una interpretació del llibre, allunyada d’una crítica prosaica.

En la novel.la, Montalbano ha d’investigar l’assassinat de Carmelo Catalanotti, director de teatre amateur i prestador escanyapobres. En efecte, era un artista i un usurer que les nits de cada dilluns, dimecres i divendres dirigia els assaigs, i els dies parells sopava en una trattoria, acompanyat d’una dama tota empolainada.

El seu mètode teatral utilitzava tècniques psicològiques per triar els actors que, una vegada superades unes proves extremes, eren tractats despòticament, amb crueltat i sadisme, per una persona estrafolària que generava rebuig entre els qui el coneixien.

Així, un actor explica al comissari que el director aplicava una barrija-barreja del mètode Grotowski i de La Fura dels Baus per aconseguir una acció intensa, fins i tot violenta, a partir de la integració mental i física per trobar el rerefons ocult en qualsevol interpretació. De fet, en Catalanotti «no aspirava a la versemblança (...), sinó que capgirava el terme i en deia semblantver, és a dir que semblava autèntic. Malgrat la distorsió del llenguatge, el seu mètode de treball sempre partia d’una dada real, furgant tant com podia en les intimitats dels intèrprets a seleccionar.

Camilleri, amb mètodes menys brutals, però també prou persuasius, involucra el lector en diferents històries que se solapen entre elles en un puzle aparentment senzill, però que resulta un complex entramat de vivències.

La figura del comissari Montalbano apareix com la d’un home lligat a la seva terra, a la casa prop del mar, a la núvia llunyana sovint traïda, a la passió pel treball, a l’admiració per l’equip format pel fidel Fazio, el faldiller Mimí i l’histriònic Cattarella. A més, pensa que per ser un bon policia «cal submergir-se a fons en l’ànima dels éssers humans».

En definitiva, si hom imagina un mètode Camilleri, aquest consistiria a convertir esdeveniments increïbles en banalitats quotidianes per tal de dotar d’autenticitat el relat.

Per tant, l’autor seguiria les petjades de Raymond Chandler quan escrivia l’any 1949 que les narracions «han de mostrar els actes versemblants de personatges versemblants en una situació versemblant». Passi-ho bé, mestre.