Tres són els famosos pensadors coneguts com a filòsofs de la sospita, Freud, Marx i Nietzsche, perquè van qüestionar el paper preponderant de la raó en el pensament occidental. Per a Freud el conscient és una part molt petita atès que la vida està regida sobretot per l’inconscient. Marx rebaixa el poder de la raó; és l’economia el motor del canvi i no les ideologies perquè la ment queda fàcilment ofegada per l’alienació, una obnubilació mental, i també la subordinació de la classe treballadora a la classe dominant ha impedit a l’home trobar-se en la seva plenitud espiritual, mentre que per Nietzsche la raó ha estrangulat la part més noble i autèntica, la més instintiva, que habita dins nostre. Tots tres han empetitit, ens han reduït, no ens podem sentir orgullosos de la nostra pertinença al gènere humà, ja que històricament sempre hem demostrat ser malavinguts i hem conviscut desconfiant i la malfiança s’ha materialitzat en guerres.

Charles Darwin incomprensiblement no és considerat un pensador de la sospita, quan reunia tots els mèrits per ser-ho, perquè ens animalitza del tot, ens tracta com feres en estat de lluita i les bestioles més fortes i astutes acaben matant o dominant les més frèvoles i indefenses; així ho exposà en el llibre publicat el 1858 L’origen de les espècies.

El cèlebre científic minimitza l’ésser humà perquè biològicament venim d’espècies inferiors. La lluita per la supervivència en el món faunístic ha permès que els animals forts, més aptes i més dotats, hagin resistit millor als canvis climàtics que han assotat el planeta, per contrast els més febles s’han extingit o estan en procés de desaparèixer. Així doncs, per entendre la història de la humanitat i la nostra actualitat, segons la metodologia darwinista, destacarem que els col·lectius humans més rics i previsors, amb més recursos científics, com d’organització social i sanitària, han aguantat millor que els pobres, els dèbils.

Entre els teòrics fundacionals del darwinisme social destacaren científics prestigiosos com Herbert Spencer, Francis Galton (cosí de Darwin) i Ernest Haeckel. Durant deu anys vaig ser professor de Ciències Socials i el motor que va posar en marxa l’Antropologia Cultural, com a disciplina acadèmica, a la segona meitat del segle XIX, va ser l’evolucionisme darwinista.

Els dos antropòlegs Henry Morgan (1818-1881) estatunidenc i l’anglès E.B. Tylor (1832-1917) empren l’evolucionisme biològic als humans i conclouen que, si es contempla el passat històric de la humanitat, tot ens convida a pensar que hi ha una raça suprema que es va manifestar des de l’origen i totes les altres són inferiors. Si bé Marx i Engels afirmaren que el descobriment de Morgan era incontrovertible i s’havia d’acceptar com una veritat científica indiscutible i no s’adonaren que ocultava un posicionament anglo-cèntric. A partir del darrer quart del segle XIX i fins a mitjan segle XX, el sociodarwinisme fou immensament popular entre les classes dominants del món europeu i penetrà tant a la política com en el pensament i les ciències socials, la literatura i les arts, fins a esdevenir-hi tendencialment hegemònic.

Aquesta antropologia «decimonònica» està viciada per una forta càrrega ideològica etnocèntrica i pel prejudici racista; per aquest motiu van aparèixer dues reaccions metodològiques el difusionisme i el funcionalisme que van explicar els fets ètnics de forma diferent.

Darwin amb procediment biologista aplica la selecció natural, Spencer interpreta sociològicament l’evolució i Morgan i Tylor en el terreny de l’Antropologia Cultural i arriben a la conclusió que els països de raça blanca tenen un model d’organització (la família nuclear) molt millor que el de les altres races i religiosament el monoteisme occidental és superior al de la resta d’ètnies, el que les inferioritza tot destacant l’hegemonia racial dels blancs i la dels homes enfront de les dones. El nazisme troba la puresa racial en els aris i constituí l’apoteosi màxima del sociodarwinisme.

Amb les seves pretensions científiques i progressistes, el sociodarwinisme formava part del gir reaccionari, irracionalista i contrari a la Il·lustració, que es produí al món europeu en el canvi de segle i constituí un dels elements formatius de la ultradreta contemporània en general i del feixisme en particular que està de nou emergint en molts països, Trump, Bolsonaro i també entre molts dirigents europeus.

Els primers que es van oposar a vacunar-se es fonamentaren en la ideologia del darwinisme social, són els «negacionistes», l’extrema dreta i els que van fer circular de bona o mala fe la teoria de la conspiració universal. La COVID-19 és una arma química de destrucció massiva per carregar-se al sector envellit i improductiu de les societats, també els malalts crònics i la gran bossa d’aturats, que mai trobaran feina en el sistema, sense poder adquisitiu, unes rèmores que representen una càrrega insuportable. El capitalisme menstrua, expulsa les seves impureses, afirmen.

Apareixerà algun estudi estadístic comparatiu entre les diferents races subratllant que unes han estat més exposades i altres més immunes? Potser no apareixerà perquè no s’ha notat cap diferència significativa? En països estratificats, en quina classe s’ha encruelit més la pandèmia?

Les ciutats industrialitzades i contaminades han estat més castigades que les poblacions sense fàbriques i trànsit rodat? S’atrevirà algú a denunciar alguna vacuna posada al mercat alegrement, que ha estat del tot ineficaç o no es voldrà perjudicar l’empresa farmacèutica? Seran denunciats els tripijocs d’alguns laboratoris que s’han servit de la malaltia per enriquir-se? Se sabrà la naturalesa del virus?

No importarà el nombre absolut de morts atès que un país demogràficament poblat en tindrà més, el que interessarà serà el percentatge. La dona ha patit més que els homes. Aquella hipòtesi, ràpidament desmentida, que els fumadors eren més immunes al virus de la primera onada era certa o falsa?

Per acabar manifesto un cop més que els que no s’han vacunat són uns insensats insolidaris.