Jaume Giró s’ha convertit en el nou home de Puigdemont a Junts i al Govern. Li ha fet falta poc per desbancar Jordi Puigneró. Puigdemont està tot cofoi amb la nova joguineta, però aviat descobrirà que hi ha amenaces pitjors que Espanya. Esquerra comença a notar els efectes de la pressa de Pere Aragonès per convertir-se en president de la Generalitat.
Quan Aragonès va negociar amb Jordi Sánchez la seva investidura, va deixar tan clar que l’únic afany era el càrrec, que el negociador de Junts ho va aprofitar per buidar-li de contingut la presidència, prenent-li a Esquerra competències que els republicans consideraven «sagrades», com la secretaria de Difusió, que s’encarrega de repartir la publicitat als mitjans de comunicació i que primer Convergència i després Junts van fer servir per comprar voluntats, col·locar periodistes i opinadors orgànics (amb Pilar Rahola al capadavant) i per afavorir els negocis dels amics.
El vicepresident Puigneró va intentar quedar-se amb Difusió, però Giró li va prendre la cartera. Puigneró tenia el suport llunyà i lànguid del president Puigdemont; Giró tenia Jordi Sánchez i David Madí d’aliats, i la farsa pròpia de fer-se el més puigdemontià de tots, que ja havia posat en ondulació. Al principi, Giró va absorbir Difusió sense nomenar-ne el secretari, amb la idea d’anar fent ell. Quan no li va quedar més remei que pensar en algú, Puigneró va poder «colar-li» el periodista Jofre Llombart, sotsdirector de RAC1. Llombart lamenta ara haver deixat la seva anterior feina perquè a Difusió està lligat de peus i mans i totes les decisions les pren Jaume Giró.
El conseller d’Economia sap que el seu camí passa per fer-se l’amic i el confident i el soldat de Carles Puigdemont: però el camí no va cap a ell, ni en el seu favor, i més aviat busca suplantar-lo per convertir-se ell en el plenipotenciari president. Hi ha l’ànsia de poder i l’ànsia, encara més poderosa, de la seva vanitat insaciable. Tal com ha fet en les seves anteriors feines, Giró usa els recursos de les institucions per comprar lleialtats i favors, tenir agenda pròpia, i intentar matar el qui l’ha anomenat i quedar-se ell la poltrona. Fins ara no li ha sortit bé i l’han acabat despatxant i per la porta del darrere. Però és veritat que en aquesta ocasió els seus rivals són de tercera regional i té més fàcil enredar-los.
L’aliança fonamental entre Giró, Madí i Sánchez ve de quan Madí va voler convertir Sánchez en president de l’ANC perquè ERC no controlés tots els elements de pressió al llavors president Mas. Sánchez i Madí eren amics dels temps de la Crida a la Solidaritat. Jordi Sánchez, conegut per la seva generositat i el seu despreniment, era l’adjunt al Síndic de Greuges i va dir que només aniria a presidir l’ANC si algú li pagava els més de 120.000 euros que dexaria de guanyar amb el canvi. Madí va telefonar Giró, que una vegada més va fer servir els diners dels altres per pagar un favor que li deurien a ell. Aquest favor que Sánchez li va tornar, encara des de la presó, fent-lo conseller d’Economia, i que ara se’l continuarà cobrant en el seu camí fins a la presidència de la Generalitat.
En la mateixa línia, Giró vol ara com a conseller resoldre amb diners aliens -amb l’agreujant afegit que són públics- els seus afers personals. D’una banda perjudica La Vanguardia, retirant-li arbitràriament, i pel ressentiment que acumula contra el seu editor, Javier Godó, i contra el seu director Jordi Juan, una part substancial de la publicitat que fins ara rebia. Giró de fet diu que vol «carregar-se» el director de La Vanguardia. Però tan cert és que el comte de Godó sempre s’ha pres seriosament el poder com que no s’ha mai pres seriosament Jaume Giró, i en la mateixa mesura cal dir que Jordi Juan és un molt bon amic, però un molt mal enemic.
El Periódico és també una víctima principalíssima d’aquesta arbitrarietat perquè Jaume Giró considera que és un diari «espanyol» que no mereix ni aigua. Des de La Caixa, Giró va intentar que el Grupo Zeta se’l quedés Mediapro, perquè Jaume Roures li havia promès que faria un diari independentista i republicà. Per acabar d’endolcir l’oferta, també li va oferir feina per al futur en el seu conglomerat: ja llavors, Roures sabia coses que no sabia Giró. L’actual conseller va acceptar el pack, promesa inclosa, però l’operació va saltar pels aires amb l’oferta de Javier Moll, que va comptar amb la complicitat de la banca creditora.
En el capítol dels afavorits hi ha el diari Ara i El Nacional de Pepe Antich. El fill del quiosquer de La Seu no mana tant com Madí, Sánchez i Giró, però és íntim amic del conseller, periodista orgànic de Puigdemont i forma part de la colleta. La quantitat de diner públic que Antich ha rebut a canvi de l’insignificant pamflet digital que al capdavall resulta ser El Nacional, és escandalosa. Ara, a més a més, li ha demanat al seu amic Giró que li retiri qualsevol ajuda a Nació Digital, per quedar-se així sense competència. Tot això, juntament amb l’afany de Madí perquè Esther Vera sigui la propera directora de TV3, respon a una operació de molta més importància que en aquests moments s’està gestant: Antich vol comprar-li a Ferran Rodés les accions de l’Ara. Rodés està cansat de perdre diners amb l’Ara i Giró ja ha començat a vessar-hi diners públics perquè si el compra el seu amic Antich pugui tenir guanys només amb publicitat encoberta, subscripcions en bloc, i tota mena d’ajudes i subvencions, com actualment passa amb El Nacional, el rei del dopatge del periodisme català. A Antich li sortiria gratis fer-se amb l’Ara, Rodés deixaria de perdre diners, a Esther Vera ja l’haurien facturada a TV3, i Madí, Giró i Sánchez tindrien un mitjà de comunicació més al seu servei. No és la primera vegada que Antich i Giró planegen una maniobra d’aquestes característiques: quan Giró semblava que havia de ser el vicepresident del Barça, tenia la idea d’afavorir que Antich es quedés amb el diari Sport per posar-lo al servei dels seus interessos. Quan els diners són dels altres, és molt fàcil donar-los en concepte de publicitat o subvencions per crear les condicions econòmiques oportunes perquè no calgui «comprar» obertament. Al cap i a la fi, el diari Ara es va fer a còpia de subvencions desaforades d’Esquerra -eren els anys del tripartit- i dels diners que la TV3 de Mònica Terribas va sobrepagar a les productores dels seus accionistes (Toni Soler, Xavier Bosch, Antoni Bassas). A canvi, a Terribas li van prometre un càrrec a l’Ara quan la fessin fora de TV3, com així va ser.
L’altre negoci de moda de la trama és la nova 8tv, ara que se l’ha quedada l’empresari italià Nicola Pedrazzoli. Madí hi ha col·locat dos homes de la seva màxima confiança: Francesc Pena i Roger Loppacher. Si quan 8tv era de La Vanguardia gairebé no rebia ajudes de la Generalitat, ara hi haurà una proporció molt fàcil d’entendre entre el que La Vanguardia i El Periódico deixin de percebre i el que rebin de més El Nacional, 8tv i el diari Ara, afegint el fet que Madí, Sánchez i el conseller volen que la directora d’aquest diari es converteixi en la pròxima directora de TV3.
Pere Aragonès exigeix referèndums quan va a Madrid, però ha acceptat tenir una presidència simbòlica, de gestoria de classe mitja baixa, sense excessives atribucions, i sense ser ell capaç de controlar (ni tan sols d’assabentar-se) dels moviments de fons del Govern. No em malinterpretin: jo prefereixo un endreçat com Aragonès de president de la Generalitat que aquells dos esperpents que el precediren. Posats a fer només folklore, que no trenquin la porcellana. Però és ben bé que Aragonès té un aspecte físic que es correspon exactament al de la seva condició moral.
Giró es farà ara militant de Junts per fer-se l’íntim de Puigdemont, a qui en realitat li vol prendre el lloc, i vol fer-ho a més a més comptant amb el seu favor. Sobre Giró se’n parla poc i sempre d’una manera esbiaixada. Com que en els propers mesos tindrà el seu protagonisme, crec que val la pena explicar com va començar a ser algú, ara fa 20 anys.
Vaig conèixer Jaume Giró perquè me’l va presentar Lluís Prenafeta al Gorria. Jo llavors escrivia a l’Avui i ell era un gran admirador dels meus articles. El Lluís volia sopa per a la Fundació Catalunya Oberta i el Jaume era la persona de confiança d’Antoni Brufau a Gas Natural. Jo era l’esquer. I tot va anar molt bé. El Jaume ens semblava a tots un personatge ridícul, pretensiós, amb el seu espantós costum d’apagar els purets de pam i pipa que fumava al platet de la tassa del cafè, però com que ens ajudava, a tots ens anava bé alimentar el mico llençant-li cacauets. Ell jugava a amb els diners dels altres (primer Gas Natural, després Repsol) per agradar-nos i formar part de la colla, i nosaltres jugàvem amb el nostre mite d’herois del catalanisme -absurd, però que a ell li fascinava- pel que fes falta. Per a ell era un ingrés al club. Per a nosaltres era una relació interessada, cínica i descarnada.
Hi ha una anècdota, ocorreguda al bar Hemingway de l’hotel Ritz de París la nit que celebràvem que el Barça havia guanyat a l’Arsenal la primera Champions de l’era Laporta, que explica molt bé quina era la consideració i la jerarquia. Entre d’altres hi érem el Jaume, el David Madí, alguns amics meus més joves, Quim Forn i Oriol Pujol. Precisament l’Oriol, en un moment que el Jaume -que em sembla que llavors ja era a Repsol- va anar al lavabo, ens va dir: «ara quan torni li farem creure que l’Artur el vol de conseller d’Economia». Era l’any 2006. El Jaume ja feia el mec a totes hores, tothom se’n fotia, però com que repartia amb generositat, tots li posàvem la catifa. Quan l’Oriol començà la burla tots ens vam haver d’aguantar el riure de veure com el Jaume es prenia seriosament una possibilitat que ningú més considerava imaginable per raons òbvies. Però el valor de l’escena no és ben bé que ell quedés -una vegada més- com un pobre home, sinó que el poble sobirà de Catalunya, en una impagable demostració del destí que indefectiblement mereix, va fer possible la reedició del tripartit i que efectivament Jaume Giró hagi acabat sent conseller d’Economia.
Bé. Tan cert és que nosaltres érem uns cínics, com que en certa manera el Jaume també, perquè fruit de la seva inseguretat i dels seus acomplexaments, va jugar sempre a comprar-nos a canvi del nostre reconeixement i de la nostra acceptació. Al final, l’estricte cinisme deixà pas a un cert afecte, perquè fossin quines fossin les motivacions, i les inseguretats, el que va fer per nosaltres era una realitat i també l’agraïment va tornar-se real, encara que els diners no fossin seus, i encara que en la nostra reverència hi hagués sempre un punt de puta que es feia l’amorosa pels diners.
Ara Giró està fent exactament el mateix, i l’única diferència és que Aragonès i Puigdemont no són tan cínics com ho fórem nosaltres: el president el veu amb bons ulls i el fugitiu creu que té un fidel servent. Però si continuen badant acabaran els dos al carrer, desposseïts de tot, i sense saber què els ha passat.
Pel que fa a Madí i la seva inigualable habilitat per posar sempre una minyona en un lloc important, té ara Giró a les seves ordres i tal com va col·locar Jordi Sánchez a l’ANC, ara té el germà de José Antich (Xavier) a Òmnium, i si ha pogut posar Pena i Loppacher a 8tv no és per casualitat, tal com tampoc no va ser casualitat que Jaume Giró li prengués inexplicablement el Festival de Cap Roig a Martín Pérez i li donés al Juli Guiu, íntim amic i exsoci seu. Antich, tal com quan era a La Vanguardia, continua sent el gran carterista del periodisme català.
Els més fervents agitadors de l’independentisme radical són els més grans munyidors del negoci de l’autonomisme. Puigdemont, folkloritzat pels seus, serveix d’excusa per robar i per trepar, i si ara tornés faria una nosa indescriptible als que tot just s’estan acabant de repartir el poder sense ell. L’independentisme ha quedat reduït a un negoci amb tres socis: Giró, Sánchez i Madí. I el Pepe -Antich- és el noi dels encàrrecs dels tres.
