El nen de casa n’acaba de fer catorze. Com acostuma a passar amb les xifres que no són rodones o no tenen un valor molt catàrtic, encara és en un moment de la seva vida en què la quantificació del seu context temporal és molt permeable. Per a molta gent, impressiona que ja sigui un adolescent de ple dret i que tingui una alçada tan pronunciada. Però per a molts altres, especialment els que té més a prop, ni la grandària ni les transformacions capil·lars treuen que continuï sent petit. Curiós fenomen, aquest. A casa, el germà petit, que ja supera la trentena, serà eternament petit faci el que faci. I el gran, un servidor, serà sempre el gran, tot i que l’edat mental ho ha desmentit compulsivament. La percepció dels fills és que sempre els tindràs a la teva empara, però la tossuda realitat és que dia rere dia van apareixent mecanismes d’emancipació que modulen el teu paper a la seva vida. És cert que sempre serà petit perquè tens molt present el seu trànsit cap a les madureses i et resisteixes a superar determinats estadis de la seva existència, però també ho és que el seu creixement acaba tornant-hi a tu, de minso. Hi ha un bon grapat de coses que ja no es tornaran a repetir per més que t’entestis a veure’l com un nen. No el podràs portar a collibè sense trencar-te una vèrtebra, no el podràs parlar amb infantil condescendència sense rebre un (legítim) exabrupte i no el podràs alliçonar amb els mateixos imperatius. A partir que supera la dècada, gairebé pots aprendre més tu d’ell que d’ell de tu, en gran mesura perquè es torna el recordatori d’aspectes de tu mateix que convé no oblidar. Sobretot perquè el clixé és factible: cada generació pot millorar l’anterior, absorbeix millor els coneixements i té més eines per analitzar la realitat, per dura que sigui. Sovint es comet l’error de pensar que són més infantils i ingenus del que tu ho vas ser, però en el fons és el miratge que et crees per creure’t més indispensable. Ho ets en molts fronts, però en menys dels que et penses. El que n’acaba de fer catorze, per exemple, es planteja coses sobre passat, present i futur que el seu pare, en el seu dia, no encertava ni a diagnosticar. Per tant, d’acord que continua sent petit per a tu, però faràs bé d’escoltar les seves raons i assumir els seus canvis. Al capdavall, els petits seran els que heretaran el món, i amb ell, els teus errors.
