Aquesta setmana, he llegit al setmanari Empordà, una entrevista al president d’Empordà Turisme, Pere Guerra, en la qual deia que des d’Empordà Turisme s’apostava per la desestacionalització i que es treballava principalment en tres eixos: el patrimoni natural, el patrimoni cultural i el patrimoni gastronòmic. Aquesta aposta lliga molt amb la que estan fent la majoria d’administracions públiques i privades que es dediquen a la promoció turística a casa nostra: natura, cultura i gastronomia. Em va semblar que era una bona síntesi de l’aposta de la majoria d’ens turístics de casa nostra.
Si ens fixem en la promoció turística de Catalunya, de la Costa Brava o de moltes de les comarques i municipis de casa nostra, van en aquesta direcció. I certament és una direcció que té molt de sentit en l’objectiu de la desetacionalització però crec que aquesta estratègia fa temps que està desenfocada. I en justificaré el perquè.
En primer lloc, i potser el més important, és que hi ha una tendència evident a obviar el principal motor d’atracció: el sol i platja. El 90% dels visitants que tenim venen atrets pel bon clima i pel mar. I més enllà de platges idíl·liques sense gent o festes en un veler, sovint s’obvia aquest recurs. És com si es donés per descomptat. Com si no calgués posar-lo en valor. Justament quan és aquí on ens juguem la temporada. Només cal mirar el nombre d’habitacions d’hotel, d’apartaments o de places de càmpings que hi ha als municipis de costa i les xifres de l’interior. I veurem, què és el que realment atreu als turistes, també fora de la temporada alta. Cal, doncs, que aquest recurs sempre estigui present en totes les comunicacions i plans estratègics, potser d’una manera diferent a l’habitual, però ser-hi.
En segon lloc, perquè no hi ha una aposta clara pel turisme cultural. Durant molts anys, l’aposta ha estat la compra, rehabilitació i museïtzació de patrimoni cultural. Cada municipi té dos o tres museus o edificis patrimonials que tenen molt poca capacitat d’atracció més enllà dels visitants que venen atrets pel sol i platja i a vegades busquen una activitat a fer. El retorn de la inversió feta és molt baixa. I això es deu a que no es pensa en aquest patrimoni cultural des del punt de vista turístic. Hi ha pocs productes turístics lligats a aquest patrimoni, sovint l’oferta no és estable al llarg de l’any, no es treballa la diferenciació, l’experiència i la singularitat. I es limiten a obrir portes, cobrar una entrada assequible, fer un fulletó i com a molt a fer visites guiades. Cal una revolució en la manera com entenem el turisme cultural per tal que sigui verdaderament tractor turístic.
Per exemple, no caldria una web amb tota la informació del romànic empordanès? o del megalitisme?
Una altra cosa és el triangle dalinià, que fa temps que sap de què va el tema i com ho ha de fer per ser tractor real de turisme.
En tercer lloc, crec que la gastronomia o l’enoturisme és un recurs de primera magnitud per als turistes que ja venen atrets per altres coses, però que per si sols difícilment atrauran un volum de turistes suficients. Amb l’excepció de restaurants globals com el Bulli en el seu moment o com el Celler de Can Roca que sí que atrauen visitants expressament. Poden atraure turisme de qualitat però en xifres molt petites però en canvi són un complement ideal per tenir una oferta més atractiva i més robusta. La gastronomia i l’enoturisme són recursos de primera magnitud que reforcen enormement l’oferta turística però no són elements tractors. Una mica com el comerç urbà. Un recurs turístic molt potent, molt valorat pels turistes i que en canvi no se li dona gens d’importància des de les administracions a l’hora de promocionar una destinació. I sorprèn perquè com a recurs turístic és imprescindible pels visitants.
Si ens hi fixem, la gastronomia està present en tota la comunicació que es fa d’una destinació i el comerç molt poc. Quan són dos recursos igualment importants.
I finalment, a l’hora d’implementar el discurs, trobo a faltar més transversalitat entre aquests diferents àmbits: natura, cultura i gastronomia. Hi ha pocs productes que conflueixin, hi ha poques propostes que vinculin aquests móns. És com si no tinguessin res a veure justament quan hi ha molts interessos creuats tant pel que fa a l’oferta com pel que fa a la demanda dels visitants.
En aquest sentit, un altre dels grans reptes que tenim com a destinació és muscular molt més l’oferta d’activitats turístiques lligades a aquests sectors. Tal com deia abans, no ens servirà de gaire tenir molts museus, molts edificis patrimonials i molts espais naturals si no tenim empreses d’activitats turístiques lligades a aquests àmbits. És a dir, si no hi ha professionals que s’hi guanyin bé la vida. Cal una aposta clara per la professionalització i la consolidació d’un teixit d’empreses turístiques lligades a aquests sectors.
I finalment, l’aposta pel turisme natural que valora la biodiversitat és incompatible amb l’aposta per la implantació d’energies renovables tal i com s’està projectant, amb mega-polígons eòlics en espais naturals. El turista no és ximple. Si es vol ecoturisme, turisme d’ocells, turisme sostenible, cal ser molt més sensible amb la biodiversitat i fer una implantació més petita i curosa de les energies renovables.
Hi ha molt camí per córrer per desestacionalitzar, però ens cal fer els deures i, sobretot, enfocar bé.
