Que no se m’oblidi mai més

Mentre l’escolto, somric, perquè em fa somriure la passió, l’exaltació, la vehemència que posa en dir-me i repetir-me i tornar-me a explicar els seus arguments. Però alhora penso que té molta raó. Encara que jo intenti calmar-la dient que el que li ha fet la seva encarregada no té tanta importància, encara que intenti fer-li veure que no n’hi ha per tant, encara que li digui que ha de tenir paciència i que moltes vegades els que manen no saben manar... té tota la raó del món. Agafo paper i boli i començo a anotar el que diu, perquè no vull que se m’oblidi.

«És que no és just! Per què he de deixar passar que faci sentir malament als altres? Per què hem de permetre que se’n rigui de les persones? I és que a sobre, se’n fot dels defectes físics! Que si aquesta és lletja, o que aquell és coix! Però que s’ha pensat? Algú li hi ha de parar els peus, a ella i a tots els que són com ella, ha d’haver-hi algú que els hi digui les coses. Si volen que els respectem, que comencin per tractar amb respecte a totes les persones. Que ningú és menys que ells! Això que fa, de tractar les persones com si fossin tontes, és molt lleig i molt injust. Em fa molta ràbia, molta. Per què ho hem de deixar passar? Per què se’n riu de la gent que no sap fer les coses? Si no les sap fer, és perquè ella no els n’hi ha ensenyat. No se suposa que una encarregada hauria d’ensenyar als treballadors nous com són els procediments? La teva feina és ensenyar, no riure’t dels altres! I si la persona nova a la primera no se’n surt, doncs li tornes a ensenyar! És que si ningú la frena, ho seguirà fent. A mi m’encantaria que, si em passés això a mi, hi hagués algú que li parés els peus! I jo em sento malament si veig que tracta malament els altres i no faig res... per això exploto!»

I no, no vull que se m’oblidi mai més res del que està dient. Perquè amb els anys aprens que moltes vegades et trobaràs encarregades (o directors, o presidentes, o gerents, o qualsevol mena de cap, tant és el càrrec que ostenti) que són autèntics desastres, però que no pots fer-hi res perquè si estan on estan és perquè algú de més amunt vol que hi estiguin, i interioritzes que si no vols tenir problemes a la feina és millor que callis, no protestis i et deixis esclavitzar sense queixar-te. I en realitat, el que m’agradaria és conservar la capacitat que té la Roxy per indignar-se davant dels abusos. Perquè si tots fóssim, si tots féssim, com ella, potser les coses serien diferents i molts d’aquests jefes i jefas que no en tenen ni idea de liderar faria molt de temps que haurien deixat de ser un malson per a les persones del seu entorn.