Mimunt Hamido va néixer a Melilla i va viure uns anys a Catalunya, en concret a terres gironines. Ha escrit un llibre, No nos taparán. Islam, velo y patriarcado, que era molt necessari. Parla de matrimonis forçats encara ara de noies catalanes: «Las noches de boda no son esa escena romántica con la que han soñado. Es el infierno, es una violación, es la desesperanza de que todas tus noches durante el resto de tu vida serán esa noche».
Un munt de dones molt valeroses s’han hagut d’enfrontar al patriarcat i a la religió musulmana. Declarar-se atea o agnòstica venint d’on venen surt molt, però que molt car. Ja ens ho va explicar Najat el Hachmi al llibre Sempre han parlat per nosaltres i ens ho diu cada dia a les xarxes Sukaina, una altra dona que s’enfronta tant sola, que fins i tot ha d’amagar la seva identitat. Ja és una mostra d’on som. Els ateus exmusulmans són avui a casa nostra una opció clandestina. Els partits d’esquerres posen dones velades i en canvi no posen homes amb barba llarga i gel·laba. Per què? Per racisme ni més ni menys. Hamido reclama la laïcitat, un valor fonamental de la tradicional ideologia republicana catalana, mentre una part dels partits d’esquerres abjuren de la laïcitat. Hamido posa en evidència les contradiccions de l’esquerra des de l’esquerra. Són les dictadures del golf del petroislam les que financen els integristes islàmics al món occidental, amics del rei emèrit Joan Carles I, l’intocable fugat i el seu fill Felip VI d’infaust record el 3 d’octubre. Ens explica com aquí en algunes mesquites es generen obligacions que no hi són a molts indrets del Marroc. No hi pot haver feminisme que no sigui laic ens recorda. Max Aub ens deia de l’Espanya franquista «Aquí no es que no haya libertad. Es peor: no se nota su falta». Hamido ens diu que les nenes creixen en ambients que «al crecer yo no notan el peso». D’això molts progressistes en diuen llibertat, abans en dèiem alienació. Perquè les dones velades no es solidaritzen mai amb les que s’emancipen? Ens fa memòria. No és una forma de vestir com es diu molt alegrement aquí, és un símbol religiós, sembla mentida que s’hagi de defensar la llei de la gravetat. El feminisme és universal com els drets humans. No hi pot haver excepcions. Per raons «culturals» les excepcions són simplement racisme. Els petrodòlars s’han inventat i fomenten el concepte «feminisme islàmic» i l’ús abusiu del concepte «islamofòbia». De fet, per a mi és un oxímoron com feminisme catòlic. Bertrand Russell avui seria prohibit. Hamido ens diu que «he visto más nicabs y burkas en Girona que en Marruecos». Les noies no van a classes de natació, no poden banyar-se amb les seves amigues a les platges, ni van a excursions, ni a classes d’orientació sexual. Les filles de famílies musulmanes emancipades són autèntiques heroïnes catalanes i la societat catalana progressista –l’altra se me’n fot– els dona l’esquena. «No acepté las normas y pagué el precio (...) no nos taparán». Les esquerres farien bé de replantejar-se una actitud que només fa el joc a les dictadures nacionalislàmiques. No pot ser que s’arrenglerin amb els botxins i deixen a les catalanes exmusulmanes soles. N’hi ha moltes. El llibre de Mimunt Hamido és un crit d’auxili a aquestes esquerres catalanes postmodernes ximples.
