Afirmar que el castellà està en perill a Catalunya només es pot fer des de la ignorància o la maldat, atesa l’evidència que no hi ha absolutament ningú que no s’expressi en llengua castellana.
Faríem bé els catalanoparlants de tenir clar que ningú tindrà cura de la nostra llengua si no som nosaltres mateixos i ens cal mantenir una militància en favor dels nostres drets lingüístics, almenys en dos sentits. En primer lloc, el dret d’emprar-la i, en segon lloc, el dret a ser atesos en català.
Poso el focus en aquest segon punt: per poc que hi rumiem, entendrem que l’ús de la llengua materna –el català, el castellà o qualsevol altre– és un dret i un tresor per a qualsevol ésser humà. Seria absurd pretendre que l’important percentatge de catalans castellanoparlants, deixessin d’usar-la per a relacionar-se amb qui vulguin. Només faltaria.
El que passa és que el català és la llengua pròpia del país i tenim dret, com a mínim a què ens entenguin quan som atesos a qualsevol lloc.
Un empresari, quan contracta algú, ho fa després d’avaluar les competències de qui vol posar en nòmina. Ningú no agafaria un paleta que no sabés fer paret o un administratiu que no sabés fer servir un PC.
Doncs, darrere del cambrer que no sap el que és un tallat, no solament hi ha un treballador d’escassa vàlua professional, sinó que hi ha un empresari –l’amo del bar– que té menyspreu per a la seva parròquia.
La immersió lingüística a les escoles és un gran instrument, com ho són una ràdio i una TV públiques, o els esforços que es fan des dels Servei del Català, vinculats al Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL) per a capacitar als nouvinguts. Però, hem d’exercir una militància activa i, per exemple, no canviar de llengua si no cal. El cas més caricaturesc és adreçar-se en castellà al servei de la neteja o als que tenen un color de pell diferent. I, d’entrada, no ho hem de fer ni amb la Guàrdia Civil. És evident que a visitants i nouvinguts, els parlem en la seva llengua.
La llengua castellana és un tresor immens. M’agrada poder llegir, escriure, escoltar i parlar castellà, mai no em fa res que em parlin en castellà, tanmateix és inacceptable que no m’entenguin si parlo la meva llengua a Catalunya. Qualsevol persona hauria d’incorporar que no ser competent en català a Catalunya el converteix, professionalment i socialment, en un incompetent. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.
