Oasi català, naturalment. Agafat com un símbol de pau, tranquil·litat i bones maneres, com un lloc civilitzat on mai no passa res de greu, l’expressió «oasi català» tingué la seva naixença en el Madrid que vaig conèixer quan la meva etapa com a diputat a Corts per la circumscripció de Girona i per la llavors coalició integrada per CDC i UDC, és a dir, CiU. Nosaltres mateixos, vull dir els diputats i els senadors que integraven el Grup Parlamentari de la Minoria Catalana, més endavant Grup Parlamentari Català (CiU), tant en el Congrés com en el Senat, fórem una representació del símil aplicat a l’acció política espanyola. Se’ns tenia per gent seriosa, poc amiga de les sortides de to i encara menys del soroll; de gent que contribuíem a l’estabilitat del Govern si aquest no disposava de majoria absoluta a les Cambres i que, en tot cas i sempre col·laboraven en la governació d’Espanya, fóssim o no necessaris aritmèticament.
El vocable oasi equival ni que sigui per procedència egípcia a «lloc habitable». Així era vista des de Madrid estant quan les confrontacions hagudes entre la UCD i el PSOE i entre aquest partit i el PP. Pels presidents de govern de la UCD i del PSOE, i no pocs ministres i alts dirigents d’aquestes dues formacions, llegir La Vanguardia era com «prendre’s tranquil·lament un cafè en un prat verd, sota un sol de primavera o de tardor», com em va dir un bon dia Alfredo Pérez Rubalcaba en el bar del Congrés dels Diputats, de fart que estava de la premsa madrilenya excepció feta d’El País d’aquell temps, dirigit aleshores per en José Luis Cebrián, editorialment proper al PSOE, com ben conegut era. El diari dels Godó, subscriptor del qual fou el meu pare, ha tingut sempre un aire tranquil i assossegat. Per les seves pàgines han passat grans directors, periodistes i columnistes, així com l’excel·lència en matèria de corresponsalies pròpies a l’estranger. Que sempre hagi tractat (i aconseguit) agradar al poder establert, no treu que hagi estat i sigui un gran rotatiu en el qual s’han emmirallat no pocs competidors barcelonins. Àdhuc en la seva submissió al poder polític de torn. Així, com que mai no ha practicat el periodisme d’investigació pel que fa a la política catalana, els seus col·legues i rivals, tampoc.
No ha estat el cas dels periòdics de Madrid. Diario 16 en el seu moment i El Mundo més tard, i fins i tot El País, han estat proa destructora pels governs centrals de tot color polític en destapar assumptes bruts d’alta rellevància. Si la finalitat de tot diari no és fer caure governs, la seva obligació no es plegar-se als interessos espuris dels mateixos. Així, si Diari de Girona va rebre el reconeixement de «la millor publicació en català» per part de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC), l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC) i l’Associació Catalana d’Editors de Diaris (ACED) fou perquè, entre d’altres coses, «sovint ha marcat l’agenda política», senyal és que ha mantingut la seva independència per damunt d’uns, d’altres i de tots plegats, i, en la mesura que ha pogut, ha destapat procediments gens ètics o contraris a la legalitat en les administracions autonòmica i local. Si la premsa no fa de contrapoder, la democràcia defalleix. Aquest deure mai no ha estat practicat per la premsa generalista de Barcelona. Per això érem un oasi quan ben cert és que en matèria de corrupció en res ens diferenciem dels «nostres veïns, el espanyols», en retolació dels indepes.
Demà farà una setmana que el diari Ara destapà l’afer dels funcionaris del Parlament. Qui s’havia d’imaginar que un rotatiu que està a favor de la reconversió de Catalunya en un estat independent –i és molt lliure de ser-ne favorable–, posaria negre sobre blanc en quelcom que esquitxa les presidències de l’Ernest Benach i d’en Roger Torrent, ambdós d’ERC, mitjançant un treball periodístic encomiable. Doncs, ningú. El mirar cap a l’altre costat dels rotatius barcelonins ha estat nefast. La responsabilitat política d’aquest afer ha estat de les Meses de llavors i de les que han seguit. Però hi ha una responsabilitat social que recau en els mitjans de comunicació amb seu a Barcelona. Un deure que porta més de quaranta-dos anys sense observar-se. Les coses, pel seu nom.
