El debat encetat pel ministre de Consum, Alberto Garzón, sobre les macrogranges ha obert un meló complex per les nostres comarques interiors on l’economia del porc té un pes molt elevat amb centenars d’explotacions, empreses de transformació i llocs de treball que en depenen. Tot plegat en el marc global d’un model agroalimentari ecològicament insostenible i d’un territori al límit per la contaminació de nitrats.

A les comarques gironines fa anys que vivim suspesos damunt d’una «bombolla porcina» que s’estén al voltant de l’eix transversal des de Lleida, passant per Vic i que, entrant pel túnel de Bracons, connecta amb el macroescorxador d’Olot i amb les sofertes i contaminades terres de l’Alt Empordà on viuen 375.000 porcs per una població de 140.000 persones: tres porcs per habitant. Aquest volum desorbitat fa comprensible la següent dada: 34 dels 68 pobles de la comarca han estat declarats «zona vulnerable per contaminació de nitrats».

D’altra banda, milers de camions circulen de forma insostenible per les carreteres i autovies, inclosos carrers de poblacions, per a garantir que cada dia 10.000 porcs siguin sacrificats a Olot per treballadors/es, tinguem-ho present, generalment en condicions laborals precàries i insegures.

Aquestes són les dades d’un funcionament metabòlic gens saludable, ni pel país ni pels seus habitants. Si el nostre territori fos una persona, la consideraríem malalta i qualsevol metge li receptaria un canvi radical d’hàbits, una nova dieta.

Molts científics i experts en qüestions alimentàries –enteses en l’ampli sentit que va des de la terra a la taula– insisteixen en la necessitat urgent de reduir la carn dins la nostra dieta habitual. Reduir-la per l’impacte terrible que aquest model agro-ramader té en el planeta i reduir-la per què una dieta més equilibrada a favor de la proteïna vegetal és més saludable. La dieta mediterrània que ens posem a la boca quan cantem les excel·lències de la nostra cuina.

La salut humana està lligada a la del territori. No tenir en compte que ambdues coses són la mateixa és un dels problemes que tenim com a societat. No vivim al marge de la natura que ens envolta i la contaminació de les aigües subterrànies, de l’aire i de les terres ens amenaça. Una terra enverinada suposarà cossos malalts.

Plantejar el debat en termes binaris tampoc ajuda. No es tracta d’un enfrontament entre «carnívors» i vegetarians, ni tampoc entre animalistes i caçadors. Es tracta d’ajustar un consum de carn suficient i equilibrat per a la salut humana i al mateix temps assumible pel medi ambient, garantint en tot moment el benestar dels animals, cosa d’altra banda impossible a les macrogranges. En qualsevol cas, també estarem tots d’acord en què no és el sector carni qui ha de tenir la darrera paraula sobre la dieta dels i les catalanes i que la investigació en nutrició humana està prou avançada per a establir quins són els límits de consum raonables i adequats, i com aquests s’ajusten a la necessitat de reduir les emissions contaminants i restaurar equilibris atmosfèrics que evitin un canvi climàtic de conseqüències fatals.

És en aquest context que tenim un problema greu a Catalunya i especialment a les comarques gironines, on el porc és sens dubte la zona zero d’una economia que funciona a cop de bombolles que malauradament sempre acaben explotant-nos a la cara. El sector carni també ha estat polèmic per les pèssimes condicions de treball existents, amb la proliferació de relacions laborals que castiguen als treballadors com en el cas de la utilització fraudulenta de les «cooperatives de treball associat» (eliminades gràcies a la pressió sindical de CCOO), de les ETTs i darrerament de les «empreses de multiserveis» com a nova frontera empresarial per a rebaixar condicions. L’objectiu: maximitzar beneficis esquivant els drets dels treballadors, en molts casos emigrants en una situació vulnerable.

Per tant, que ningú es confongui, els atacs i burles cap a Alberto Garzón estan al servei de les grans corporacions empresarials que estan expandint un model destructiu tant pel territori com per a les persones, engolint al seu pas petites explotacions, que intensives o extensives estan arrelades al territori.

La transició ecosocial pendent requereix transformacions valentes i decidides en el model agroalimentari, afavorint les petites explotacions de proximitat i amb llocs de treball de qualitat. Amb tot plegat ens juguem la nostra salut, la del planeta i les possibilitats de supervivència de la humanitat. A això es referia el ministre Garzón, i no és poca cosa.