Quan era infant i jove, i entrava a la catedral, la seva massa de pedra grisa i la llum que filtraven els vitralls, m’imposava. En pensar-hi recordo aquella sensació gairebé aclaparadora, imposant, que m’abraçava. Quelcom de semblant devia sentir Josep Pla quan escriu: «Davant de la virilitat dels seus murs i contraforts, tot queda com aclaparat: les teulades de la ciutat, els paisatge tan dolç de la Girona fluvial, les frondoses arbòries, les llunyanies, tot queda petit i destenyit» (Girona, un llibre de records).

Visitar la catedral és fer-ho per un laberint de pedra que ens imposa amb la seva calculada geometria. Ens permet adonar-nos de la nostra petitesa sota les grans dimensions de la seva nau i fins els colors austers, els colors de la Seu.

En reviure, repetir, les visites a la catedral em referma aquest domini, aquesta força, aquest coratge imponent que ens genera i, a l’hora, una gran pau interior.

Retrobo les sensacions pretèrites. La catedral manté les seves majestuoses proporcions, l’alçada desafiadora insolentment vertical i massissa i, especialment, el seu emplaçament en el turó que domina la ciutat. Tot plegat referma aquesta sensació d’autoritat, de símbol.

Podem acostar-nos a la catedral tot pujant l’escalinata monumental que ens albira la gran façana barroca i, si alcem la vista, ens acompanyaran les imatges de pedra que presideix per la Mare de Déu en un moviment d’acollida, i que conformen el santoral bàsic de la fe a casa nostra.

També poden arribar a la seu per la plaça dels Apòstols on tenim la porta més habitua d’accés. La Guerra Civil va esborrar de les seves fornícules les imatges apostòliques. En resten les mènsules, on destacaríem les de l’àngel músic i l’àngel guerrer. Tot plegat, plaça, porta i el domini del campanar amb el seu rellotge, formen un àmbit més íntim que ens convida entrar.

Ja a l’interior ens retrobem amb la sua llum que banya la basílica. És sua i perfecte. Ens recorda que visitem un espai concebut per l’espiritualitat i les celebracions litúrgiques. Sabem que es tracta d’un espai de reflexió i de contemplació. Així donem gràcies a Déu que ens fa redescobrir aquesta «gran mola de pedra sagrada» com la defineix el mestre Pla.

Ens adonem que en entrar a la catedral, parlem en veu baixa. És, alhora, un signe de respecte i d’una necessitat de silenci que ens ajuda a la meditació.

Tot plegat ens fa evident que la Seu de Girona, té una transcendència social i, si voleu, terrenal: marca una capitalitat diocesana.

I encara uns elements excepcionals: en un mateix àmbit podem gaudir dels grans estils artístics: romànic, gòtic (la nau única més ample del món en el dit estil) i barroc, amb afegitons del més contemporani. Tot plegat fa realitat la dita: l’obra de la seu.

En destacaríem, ja en el Museu l’obligada visita al Tapís de la Creació. Un brodat romànic únic en la tècnica del tèxtil.

Resumim: la Catedral de Girona és un bé comú, un monument històric, un espai de pregària, de celebracions cristianes i el bressol de la fe que compartim la majoria.

Fa pocs dies que Pere Freixes, doctor en història de l’Art, presentava la Guia visual de la Catedral de Girona, de la que qui signa n’és coautor amb en Ramon Bosch i Antoni Manyé, ambdós reconeguts historiadors i pedagogs. Precisament aquest projecte, ara realitat, pretén abastar aquests dos àmbits. Mentre treballàvem l’obra ens va deixar en Xavier Fàbregas a qui hem dedicat el llibre que també és seu.

No puc acabar aquesta «visita» sense agrair la feina cabdal dels meus companys i amics, en Ramon i en Toni i a les institucions que han fet realitat el llibre: la Diputació i l’Ajuntament de Girona.