Qui serà el nou president de la República? Aquesta setmana que encetem Itàlia tindrà un nou president de la República. El president Sergio Mattarella ha decidit no optar a un segon mandat i retirar-se als 80 anys. Per dues vegades, el President de la República ha demostrat les seves grans dots per estabilitzar el país. Ja ho va fer l’estiu de 2019 barrant el pas a Salvini com a primer ministre i aconseguint un acord entre pols oposats–el Moviment 5 Estrelles i el Partit Demòcrata. I ho va tornar a fer construït un govern de consens al voltant de la figura de Mario Draghi com a president del Consell de Ministres. El president Mattarella ha demostrat la utilitat que té un cap d’estat amb poders no executius però amb una forta autoritat moral i política. I elegit democràticament. Draghi és l’home que va salvar l’eurozona el juliol de 2012 amb la curta frase «whatever it takes», farem el que sigui necessari. I ara és un candidat clar a esdevenir president de la República, però perquè això sigui possible primer s’ha de construir en paral·lel un nou govern d’àmplia coalició. Serà una setmana de joc de miralls. És coneguda l’ambició de Silvio Berlusconi per acabar la seva trajectòria com a president de la República. A dia d’avui sembla ser que li falten uns 50 vots per aconseguir-ho i ha quedat encallat. El centredreta és qui té millors cartes per construir una candidatura compartida de consens. L’any 1992 Giulio Andreotti va afrontar el repte de ser President de la República per culminar la seva trajectòria. S’hi jugava molt, segurament haver evitat algunes acusacions i judicis. Semblava clara la majoria però va ser traït des de les pròpies files de la seva família política, la democràcia cristiana. Concretament per Amintore Fanfani i els seus fidels. Andreotti va ser parlamentari de manera ininterrompuda des de 1946 fins a la seva mort (essent senador vitalici). Fanfani va ser un franctirador. La història s’escriu també pels franctiradors. Aquesta setmana en veurem en l’elecció del president de la República.

Quim Martínez. El doctor que em va portar a aquest món, que va assistir al part de la meva mare, Quim Martínez, ha mort aquesta setmana als 83 anys a Olot. El doctor que t’ha ajudat a arribar al món, si hi mantens una bona relació i amistat, com era el cas, sempre és una persona important en la vida d’un mateix. En Quim tenia unes mans fines de cirurgià però va renunciar segurament a volar més alt a canvi d’una vida plausible, de bon passar. Va arribar a Olot, hi va fer arrels i també va formar part d’aquell moviment integrador que era el món convergent. Tenia arrels fora de Catalunya i no entenia l’esqueixament dels últims anys.

Roberta Metsola. La nova presidenta del Parlament europeu prové del país més petit de la Unió: amb menys habitants –una mica més de mig milió– i amb menys quilòmetres quadrats. I és una presidenta que ve del Mediterrani. Malta està a 333 quilòmetres de Tunísia. El segon rècord: es converteix en la presidenta més jove de l’eurocambra. Ahir va complir 43 anys. És coneguda la seva posició contrària a l’avortament –fet diferencial de tot l’arc parlamentari maltès, inclosos els laboristes– però és poc conegut el seu treball en defensa de la no discriminació per raó d’orientació sexual. Amb només 9 anys a la Cambra, arriba a presidir-la. Els socialistes han volgut honorar el que havien pactat: rotació en la presidència del Parlament entre socialistes i conservadors 2 anys i mig cadascun. És una bona notícia que els pactes entre les tres grans famílies europees continuïn essent possibles. De fet, així s’ha reconstruït Europa des de la segona guerra mundial. En això hi està d’acord quasi tothom menys els tres diputats catalans no inscrits que no l’han votat. En paraules de Puigdemont a Twitter estem davant d’«un pacte opac i una vergonya». Diguem que cap aliança ni dintre del propi parlament, per ser suaus.

Els dos imperis i Ucraïna. A Ucraïna l’estan utilitzant els uns i els altres, Estats Units i Rússia. I el millor que podria fer és declarar-se neutral i enviar a dida als uns i als altres. Però Ucraïna va abraçar el 2014 la fe en convertir-se algun dia en membre de l’OTAN, és país candidat, com també Geòrgia. Va prendre partit tot i la gran complexitat de la societat ucraniana que té unes identitats molt plurals en funció de si els seus territoris havien estat abans de la primera Guerra Mundial en l’Imperi Rus o en l’Imperi Austro-Hongarès. Prendre partit enlloc de declarar-se neutral té l’alt risc d’esquinçar la societat. Perquè Rússia sap això es permet plantejar aquest repte als Estats Units. Rússia vol clarificar la situació en dies i no en mesos. Si les negociacions no arriben a bon port, em crec que Rússia no envairà Ucraïna. Ara les guerres poden ser molt més híbrides i asimètriques i de cop es desestabilitza un país. Com Kazakhstan a pocs dies de l’inici de les negociacions sobre Ucraïna. Qui hi havia al darrera d’aquest incendi sufocat? Tot s’acaba sabent. A Ucraïna hi pot haver-hi desestabilització més que guerra convencional. Es pot escriure molt més sobre Ucraïna. Hi he dedicat dos anys de la meva vida professional. Uns polítics dèbils d’esperit i sensibles a la corrupció, van inclinar el país cap als Estats Units sabent que la meitat del país no els seguiria.

El preu de l’electricitat. Decebedora resposta de l’Eurogrup a la pujada desbocada del preu de l’electricitat. Han guanyat els partidaris de l’ortodòxia miop en temps de crisi postcovid i han perdut els partidaris d’utilitzar la caixa d’eines que podia minorar l’impacte en la inflació, les economies familiars i les empreses. És clar que la Unió Europea pot fer més del que està fent. Em primer lloc prenent mesures per combatre l’especulació en el mercat del CO2. En segon lloc creant una plataforma europea de compra de gas. En tercer lloc, parar el futur sistema de comerç d’emissions a edificis i transports.

La política europea vigent està decidida a crear una muralla europea dintre de la qual l’economia verda ha d’estar a ple rendiment l’any 2035, quan ja no es vendran cotxes que no siguin elèctrics. Però els móns perfectes poden quedar en no res si no es sobreviu al curt termini que passa per frenar l’escalada dels preus de l’energia. Pedro Sánchez va dir que a finals de 2021 el preu de l’energia seria igual a 2019. En el millor dels casos passarà el 2022. I tot per la tossuderia d’uns grups dirigents europeus inflexibles.