En el món de les pimes sovint parlem dels sectors de l’economia extractivistes, com ara l’elèctric, el del gas, el dels bancs, el de les assegurances... en fi, els sectors que funcionen en forma d’oligopoli o que tenen preus regulats pel govern i abusen dels clients. Però sempre s’oblida que el principal sector extractiu de l’economia és el sector públic.
Ningú dubta sobre la necessitat del sector públic. El nostre benestar reposa sobre la seguretat que, en teoria, aporta la policia i la justícia. Dic en teoria perquè hi ha vegades on la percepció tampoc és així, en tenim exemples a Catalunya entorn de l’1-O. Tampoc es pot dubtar que el sector públic permet disposar de sanitat universal, ensenyament i atenció a la gent gran i als qui tenen menys recursos, que altrament no seria possible. La percepció que el sector públic ens esquila prové de veure la intensitat en el treball de molts dels seus treballadors de l’administració i dels avantatges laborals en comparació amb els empleats del món privat.
La comparació entre col·lectius és un dels problemes que cal tenir en compte sempre. La revolució dels Gillets Jaunes de França es va originar perquè els autònoms de la França rural havien de pagar la taxa de CO2 amb el gasoil dels seus cotxes i, en comparació, els treballadors de la banlieu de Paris tenien transport públic, per la qual cosa no havien de fer front a cap taxa. Un dels pitjors maldecaps de la societat és l’economia de l’ostentació, que ens porta a voler tenir privilegis sobre els altres que, alhora, també acaben demanant els mateixos favors. El fenomen es comporta com els espectadors d’un partit de futbol quan un s’aixeca per veure millor la jugada i obliga a alçar a tots els del seu darrera. Doncs bé, si un uixer del Parlament cobra 4.000 euros bruts mensuals i un recepcionista de qualsevol empresa en cobra 1.600, és que alguna cosa falla. Si un advocat del Parlament cobra 18.000 euros i el president del govern en cobra 10.000, és que el sistema està espatllat. Si molts funcionaris de classes passives es poden jubilar a 60 anys i la resta ho ha de fer als 65, és que el sistema té greuges comparatius. La mateixa reflexió es podria fer sobre les vacances, sobre les dietes i molts altres aspectes.
Quan fem aquest debat sovint em diuen que qui està equivocat no és l’administració pública, sinó el món empresarial privat. Fins aquí arribem! El món privat està subjecte a la competència interna i a la global. Si qualsevol pime posa les condicions dels funcionaris als seus treballadors, o bé té la sort de disposar d’un sector que té un nínxol on pot posar el preu que vulgui, o caurà en incompetència per preus fora de mercat i haurà de tancar. No es pot comparar un sector que no té competència amb un que en té, i les comparacions en tot cas haurien d’anar a la inversa: el sector públic hauria de tenir com a límit les condicions del sector privat. Què us sembla si la feina que fan els empleats de l’atenció telefònica del 112 la contractem a l’Equador? Si la comptabilitat dels ajuntaments, dels consells comarcals, de les diputacions i de la Generalitat l’externalitzem a l’Índia? Si l’ensenyament universitari el passem a les moltes universitats a distància que hi ha pel món? Ho provem?
Quan observo el PIB de Madrid em venen tots els mals de pensar que hi ha milers d’alts funcionaris fora de control. Tota l’economia de Madrid viu de l’extracció que fa de la resta d’Espanya. Quan s’analitza el funcionament del sector públic s’hauria de fer posant les mateixes condicions que al sector privat: temps de treball anual de 1.744 hores, treball amb control presencial, dietes segons els desplaçaments que es fan i salaris acotats segons la màxima responsabilitat i eficiència: cap funcionari ha de cobrar més que el president. Si això impedeix que certs professionals no entrin a l’administració perquè al món privat cobren més, es pot traspassar aquest treball al sector privat o bé es fan contractes amb temps limitat.
Entrem en un període de dificultats on molta gent tindrà problemes per mantenir la família. Per això ara és més obligat que mai cenyir la despesa pública perquè la necessitarem per millorar la sanitat, l’ensenyament i l’assistència a la gent. I això passa per refer els criteris de treball públic. Si no sabem controlar (com sembla perquè... de què els ha de venir als polítics?), no cal ampliar plantilles, s’externalitza i es controla.
Que molts treballadors tenen dificultats quan arriben a una edat per sobre de 60 anys és una evidència. A l’empresa privada tenim el contracte de relleu que permet contractar una persona per substituir-ne una altra de forma que durant els dos darrers anys la persona que es jubila treballa a temps parcial ensenyant a la nova. Imagineu un paleta amb 65 anys penjat en una bastida a 50 metres de terra? Donant per fet que anem a una jubilació de 67 anys i més endavant de 70 anys, cal trobar feines per aquestes edats, com vigilar els nens quan van a escola, ajudar als menjadors escolars, suport a les residències de gent gran, dirigir cues i trànsit de persones a peu, donar entrades, controlar accessos... feines que he vist fer a gent gran a Estats Units.
Si continuem així, amb una part dels treballadors autònoms que han de treballar dos dies després d’haver parit amb cessaria perquè no hi ha altre solució, al costat d’altres que poden no anar a treballar el temps que vulguin mentre troben excuses, la situació petarà un dia.
O penseu que la solució serà fer autònoms a tots els treballadors, funcionaris inclosos? Acabaríem tots els problemes de cop. De fet, els polítics, pel règim temporal que tenen, ja ho haurien de ser.
