Són les vuit del vespre i em trobo en un pis del barri gironí de Sant Narcís. Visito un amic solter que comparteix el pis. El seu company és a casa, però jo no el veig, només sento la veu. El meu amic m’assegura que el seu company de pis només surt per dinar i anar al bany i que la resta del dia el passa jugant a la play. Juga almenys unes deu a dotze hores per dia, generalment durant la nit, fins a la matinada. És a l’atur, té vint i escaig i té sobrepès, però això és una cosa que em diu el meu amic, perquè, com he dit, no el veig. És el que s’anomena un «gamer», un jugador.

En un país com els Estats Units les botigues venen les mateixes armes amb què, paios com el que està tancat en aquell pis, maten enemics a les pantalles. Moltes vegades, quan passa una massacre, em crida l’atenció que ningú no ho relacioni amb els tancaments de joves que prefereixen allò virtual a allò real. Fins que un dia surten, com un guèiser, a la superfície.

A Catalunya això no és possible, perquè la venda d’armes està controlada, però ningú no controla el fet que molts joves s’autoanul·lin, desapareguin com a persones, elegeixin aquell altre món on són soldats d’un gran grup de gamers d’uns tipus amb sobrepès tancats en fosques habitacions.

A una altra escala, veig la meva filla pendent del Tick Tock. Moltes vegades ni tan sols necessita escoltar una cançó per seguir les coreografies. És una mica del nostre temps. Una generació muda que mira el mòbil i que no parla amb ningú. Altres vegades la generació adulta criticava la jove, però no és el cas, fem el mateix. Fins i tot trucar a algú, o que et truquin, està començant a ser massa invasiu (jo mateix ho sento així). Al món de les comunicacions fa la sensació que estem més sols que mai.

Avui el món s’ha tornat una pantalla, i d’alguna manera això ens permet desaparèixer de certa manera (de vegades fins a l’extrem d’un gamer). Però el que és estrany és que no és una opció: si vols evitar-ho és gairebé impossible. Per estacionar el cotxe necessites una aplicació del mòbil. A la teva feina tens o treballes amb aplicacions, igual passa per agafar un tren o per anar al gimnàs. Per al descompte del supermercat, o jugar al pàdel, una altra aplicació. Per part meva he optat per fer, de tant en tant, un dia sense pantalles, i he sentit el mono.

Crec que és moment de plantejar-nos, en aquesta nova illa que és la pantalla, quin tipus de nàufrag serem.