Acabem de llegir el volum LXII dels Annals de l’IEG corresponent a l’any 2021. Un anuari dirigit pels dinàmics Pep Vila i Narcís Soler, que enguany ha superat de llarg les 700 pàgines. Ens ha sorprès, trobar junts tres treballs de caire historiogràfic, signats per tres bons amics nostres, estudiosos subtils, una mena de detectius, analistes, investigadors privats, que han elaborat uns excel·lents articles, construïts d’una forma desmitificadora, divertida i brillant. Són, al meu parer, els tres millors investigadors de la historiografia progressista gironina actual: l’incansable Josep Clara –hors de catégorie–, el rigorós Narcís Selles i el discret-polifacètic Joan Barbarà.

En Joan és un vell conegut, que a banda de fer-me eventualment funcions de secretari, és també un amic amb qui hem viatjat, ja fa anys i hem compartit lluites en el camp ecologista, pacifista i en el pla social-ciutadà. És un veritable detectiu que investiga històries insòlites (la Girona Filipina, Eduardo Masferré, Francis Cugat o més recentment Margit Kocsis) i alguns afers complicats com ara la possible presència a Girona l’any 1934, de Leo Frobenius, el Lawrence d’Aràbia alemany, o el tema que ens ocupa l’exili i mort d’Artur Vinardell.

En Barbarà escriu les seves històries utilitzant una narrativa i unes formes critico-literàries que enganxen al lector. Té un estil entre Azorín i Borges, que fa que aquest Hèrcules Poirot gironí, sàpiga treure de temes que aparentment podrien semblar minúsculs, intranscendents, unes cròniques on, com diria Roland Barthes, triomfa el plaer del text.

En el cas del treball que publica en els Annals, en Poirot Barbarà ens descriu de forma acurada els 38 anys d’exili que el periodista republicà bisbalenc va passar a París. Tot llegint l’article, ens assabentem de l’ambient literari que es vivia aquells anys a la capital francesa, amb una efervescència editorial envejable, com era la vida dels expatriats catalans i espanyols i de la figura periodística gegantina que tenia Artur Vinardell, un personatge que a través de l’ADAG, el batlle Nadal, va rehabilitar posant el seu nom a la sala que actualment ocupa l’oficina de turisme de la Rambla. Malauradament, els successius equips municipals que han anat passant, l’han tornat a menystenir i oblidar, fins al punt de retirar, de facto, el nom de Vinardell Roig a l’espai on es va crear la primera biblioteca municipal. Un equipament que es va poder fer, gràcies a la cessió del seu fons bibliogràfic, que el periodista bisbalenc va fer a la ciutat.

La figura d’Artur Vinardell ja sortia en un meu conte El retorn a la Lluna, publicat a començaments dels 80 per La Fullaraca, una revista ecologista que aleshores dirigia Josep Planas. El relat va ser presentat a la Formatgeria La Lluna, un espai emblemàtic que regentaven l’Àngels Artigas Claret i la seva sòcia, la malaguanyada Georgina Berini. Sherlock Holmes Clara, va publicar un documentat article l’any 1987, a la Revista de Girona en el que explicava la vida i activitat periodística d’Artur Vinardell a Girona, abans que un fosc procés judicial, el dugués a l’exili.

Vinardell, gran amic de Bertrana i Rahola, va haver de tocar el dos arran de la publicació en el diari El Demócrata d’un article antimonàrquic, pel qual la justícia el va jutjar i condemnar a 10 anys i un dia de presó. Aquest mateix escrit, prèviament havia estat publicat a Sevilla i posteriorment va ser difós en mitjans de premsa de Mallorca i Menorca sense que la magistratura hi posés cap pega.

Vinardell era un republicà federal espanyolista que tenia una gran estima pel país. Maçó confés, era un conspirador nat. Fill de l’Espanya dels pronunciaments, era partidari de la revolució burgesa. No creia en el terrorisme nihilista que propugnaven els anarquistes i pensava que els canvis s’havien de fer des de dalt, per les elits il·lustrades i polititzades que hi havia a Madrid i també a París. Aquest pensament polític el va exposar en una conferència a la Sorbonne l’any 1900.

A Vinardell no li va costar trobar feina a París. Va treballar a l’editorial Garnier Frères, en l’elaboració del Diccionario Enciclopédico Español i fent traduccions, fonamentalment de caràcter tècnic. Va desenvolupar una gran tasca periodística en mitjans catalans, espanyols i francesos. Va fundar el 1902, amb els germans Balmanya i el figuerenc Josep Puig i Pujadas el Centre Català de París.

Barbarà exposa en el seu treball les fílies i fòbies que va tenir amb Ferrer i Guàrdia, una relació que podria haver-li resultat fatal. Els matrimonis Vinardell i Ferrer, ambdós maçons i lliurepensadors republicans, varen tenir una gran relació personal fins que Ferrer va abraçar l’anarquisme i es va lliurar en cos i ànima a la revolució. Això va fer que abandonés a la seva sort la família originària, un fet que Vinardell no li va perdonar.

Quan Ferrer va ser executat, acusat de ser l’instigador de la Setmana Tràgica, Vinardell de forma imprudent, va concedir una entrevista a l’Éclair de París en la que va airejar les misèries conjugals del pedagog d’Alella. Aquest fet no va agradar als seus partidaris que el varen atacar de forma airada des de les pàgines de L’Humanité, acusant-lo de ser un assalariat de l’ambaixada espanyola. La polèmica va sortir de mare i el periodista bisbalenc va ser amenaçat de mort i reptat a un duel.

L’anarquisme, no va perdonar mai a Vinardell l’actitud bel·ligerant que va tenir amb Ferrer i Guàrdia en el moment del seu traspàs. És per això que Barbarà acaba el seu article exposant una teoria molt difosa en fòrums àcrates. L’argumentació és prou versemblant, en uns moments en els que la CNT/FAI imposava la seva llei al carrer. Podria ser que quan a finals de novembre de 1936, Artur Vinardell va patir un estrany atropellament de bicicleta al carrer Progrés, que va acabar produint-li la mort, l’incident que va tenir lloc a l’actual carrer Nou, no fos tant un tema de trànsit sinó més aviat allò que diuen a les pel·lícules: Que parezca un accidente !