Estic fart de llegir, escoltar, sentir i respectar a tots aquells que intenten desacreditar-nos dient que «ja cansem sempre amb la mateixa cantarella». Un assassí en sèrie tampoc és menys assassí perquè a cada nova víctima surt de nou als diaris i la gent torna a comentar els seus crims. I Espanya ens roba cada dia, cada hora, cada minut que passa, els 365 dies de l’any. No descansa ni tant sols els diumenges. Aquests robatoris, que perpetra amb traïdoria i premeditació, ens afecten a molts nivells, alguns més directament que d’altres. Com a país, no ens permet créixer en la mateixa mesura que la riquesa que generem, perquè un pessic important del que aportem al PIB espanyol «es perd» en inversions que els polítics electes no decideixen en funció de les necessitats del territori o de les seves aportacions, sinó dels rèdits electorals que puguin obtenir a d’altres regions o ciutats. En canvi, ells sí que poden titllar-nos d’insolidaris, d’egoistes i antieuropeus sempre que volen i –el que és pitjor– allà on els hi va bé desacreditar-nos.
Soc immigrant, és cert. Però recomano a aquells que ara mateix senten la temptació d’enviar-me de tornada «cap al meu país» que es prenguin una til·la. Porto aquí 50 anys i «el meu país» és aquest, des d’on escric i que conec bé. Ho és en tots els sentits, inclosos els emocionals i legals. Fins i tot en el doble sentiment català i espanyol. Jo no tinc res «contra» Espanya, igual que no tinc res contra Andorra, Portugal, Itàlia, Escòcia, Quebec o la Xina, per exemple. Però visc a Catalunya. Com a europeista per antonomàsia, ciutadà del món i poliglota –tres característiques que molts espanyols utilitzen sense tenir ni idea del que signifiquen– crec en un món sense murs infranquejables, però ple de trets diferencials descobribles. El que em supera és aquest orgull de «propietat» que la gent, però sobretot els polítics, professen envers Catalunya. Si el govern de Madrid fos «com Déu mana», no tindrien tanta por de perdre’ns. Però sobretot, intentarien guanyar-nos per simpatia i afinitat, no per imposició i judicis que només tenen un únic efecte: augmentar les nostres ganes de marxar. I ja veuran, ja, quan comencin a sortir les sentències. No les de la seva «justícia» esbiaixada i parcial, no. Les democràtiques de veritat, les dels tribunals europeus i internacionals i que ells mateixos s’hauran buscat.
Espanya és un país atractiu i divers, habitat per un poble que sap que per viure s’ha de treballar, però que primer viu i després treballa. El seu major problema, però, es que està dirigit per una classe política que ni més de 40 anys després de la seva refundació democràtica no ha entès encara que el poder de l’Estat està en mans del poble i que el seu pas pels òrgans de decisió és absolutament passatger. I naturalment hi ha moltes excepcions. Naturalment hi ha un munt de polítics espanyols assenyats i honrats. Però són minoria. Igual que els polítics catalans corruptes i lladres. També són pocs. Però si els vigilem de prop, els enxamparem!
