La Montserrat i un servidor som àvids lectors dels escriptors nòrdics que revolucionen la narrativa convencional i han introduït un estil alternatiu en la manera d’escriure els diàlegs i les descripcions, també pels seus arguments que d’antuvi semblen inversemblants, no obstant quan et fiques en el seu univers poètic, la història resulta del tot comprensible. Alguna obra va més enllà del localisme, com Gente Independiente d’Halldór Laxness que tracta del món rural islandès i la mentalitat pagesa no difereix en res a la de qualsevol pagès del món. (H. Laxness guanyà el Nobel el 1955 i es traduí al castellà el 2004).
Fa aproximadament dos anys que sota el títol la La Bona literatura ve del nord d’Europa manifestava l’entusiasme per aquesta magnífica florada d’escriptors per haver introduït una forma nova d’escriure i per la seva capacitat d’observar la seva realitat social, sovint molt crítica. Vet aquí alguns dels futurs premis Nobel de literatura: Bergsveinn Birgisson que es donà a conèixer amb la novel·la Para Helga; Hanne Orstavik, escriptora noruega traduïda a més de 18 idiomes; Audur Ava Olafsdóttir, islandesa i la irlandesa Sally Rooney, que ha publicat tres grans novel·les. Menció a part per a Ali Smith que segons els experts és la millor escriptora anglesa d’aquestes dues últimes dècades.
Aquests països ens resultaven desconeguts, poc sabíem de la quotidianitat dels islandesos, finesos, suecs, danesos, noruecs; quatre tòpics i la cinematografia d’Ingmar Bergman ens mostrava un món culte, no exempt de violència física, sobretot, mental, exercida dins la família.
L’escriptor que més ens satisfà és Karl Ove Knausgard, noruec, de 55 anys, guanyador del prestigiós Premi de Literatura del Consell Nòrdic (2004). Hi ha un acord en la crítica literària en el sentit que és el millor escriptor noruec després d’Henrik Ibsen. Ha escrit sis volums autobiogràfics amb el títol genèric La meva lluita. Un autor de grans vendes que ha sabut oferir als lectors, no només als nòrdics i centre europeus, el que volen llegir, perquè si bé parla d’ell, l’autor actua com una memòria col·lectiva i molts ens hi sentim identificats. Ens autobiografia i els homes i dones del sud trobem en ell molts trets comuns.
Fins i tot les revelacions i crítiques acerades que desmitifiquen els seus països els fa més atractius, perquè sovint molts narradors solen ser etnocèntrics. K.O. Knausgard acusa els suecs de ser uns creguts orgullosos i ensuperbir-se sempre de la seva cultura i civilització tot humiliant als països limítrofs i el món en general. Els suecs han gaudit del privilegi dels déus de fer-los néixer a Suècia. En una novel·la comenta que no suporten que ell i el seu amic parlin noruec en un mercat suec.
Deixa caure que Suècia com Noruega són dos estats dominats pel «políticament correcte» fins a l’extrem que a Suècia els alumnes no poden cantar l’himne nacional per no ofendre els nouvinguts i a Noruega el seu fill que va a la guarderia que és visitada pel capellà del poble a aquest se li ha prohibit parlar de religió (per no faltar al déu d’alguns alumnes o als fills de pares ateus) i s’ha de limitar a parlar dels drets humans i oferir recomanacions de respecte cap al proïsme.
Una de les seves virtuts com escriptor és que relata immillorablement els espais on passa l’acció, situa el lector allà dins i més que llegir ho veus com si fos un film. És tan detallista en la descripció que no oblida res i no afeixuga gens ans el contrari.
Molta gent dels països nòrdics és agnòstica, de tracte educat, sense afalacs, ni mots balders, cadascú a casa seva i la relació amb els veïns és correcte i civilitzada. Representa un problema greu la violència de gènere, el maltractament a les dones sovinteja en molts estats i Finlàndia és el segon país de tota la comunitat europea amb més dones assassinades a l’any. L’escriptor fa la confidència al lector que el seu pare era un masclista i un borratxo molt violent que el castigava injustament.
Està absolutament convençut, així ho manifesta, que els països escandinaus estan regits per la Llei de Jante d’Aksel Sandemose que es presenta a l’escola com el model de conducta social i molts sociòlegs l’han assumit per explicar la naturalesa igualitària dels països escandinaus.
L’autor que exposa irònicament la llei sempre afirmà que no va inventar les regles, simplement havia recollit les normes, arrelades en el tarannà col·lectiu, de forma entremaliada per assenyalar el que havia marcat secularment la idiosincràsia escandinava i que caracteritza com a indigne i inadequat el capteniment que no s’ajusti al que es considera normal. Ambicionar, voler figurar, voler a tota costa l’èxit, són actituds reprovades socialment.
Aquestes són les deu regles: 1. No has de pensar que ets especial. 2. No has de pensar que ets tan bo com nosaltres. 3. No has de pensar que ets més intel·ligent que nosaltres. 4. No t’has d’imaginar millor que nosaltres. 5. No has de pensar que saps més que nosaltres 6. Ni que ets més important que nosaltres. 7. Ni has de pensar que ets bo en res. 8. No t’has de riure de nosaltres. 9. No has de pensar que ningú es preocupa per tu. 10. No has de pensar que ens pot ensenyar.
La llei ha estat severament criticada, atès l’acusen de fomentar la individualitat egoista, provocar les depressions, la privacitat malaltissa, que causa manies, desconfiança i malcontentaments, l’alcoholisme, i fins i tot, els suïcidis. Consideren que és la culpable del tarannà social entre la gent del nord d’Europa i també contribueix que els fills de 18 o 19 anys abandonin la família per viure sols. Li atribueixen tots els mals: la violència, la solitud desesperada i l’existencialisme atroç.
Els seus defensors consideren que la llei és cabdal per la bona educació, un senyal de personalitat distintiva i de compromís amb la realitat social i política, de fomentar l’art i la lectura, contribueix a respectar el proïsme i que fa madurar més precoçment als joves.
