Ot Bou és avui l’articulista de Catalunya. Escriu amb gran finor, defensa amb valor allò en què creu, té consciència de la seva figura com a escriptor i la projecta, es guarda de fer i de dir i d’escriure allò que pugui perjudicar la seva aura. Joves que poden arribar a escriure bé n’he conegut uns quants. Però que a més a més siguin intel·ligents i tinguin un discurs estilitzat, intencionat, acurat sobre ells mateixos en relació al seu geni, segurament l’Ot és el primer que conec.

M’agrada l’Ot. M’agrada el seu infern. La seva estimada família, la mare molt bella i amorosa; i ell letal i lúcid i princesa completament inadvertida del mal que el món li pot arribar a fer. Ser de La Garriga no ajuda quan ets un el noi més especial i delicat del teu temps. Hi ha una ruralitat que ensorra i has de començar de més avall quan arribes a Barcelona. Si tens la mala sort, i ell la tingué, de trobar-te pinxos que es fan els teus amics i et maltracten i t’humilien, s’estreny el cercle de l’angoixa, i aleshores només si ets molt bo, i treballes molt, i tens molt clar qui ets i qui vols arribar a ser, pots escapar-te de la buidor i de les drogues. M’agrada l’Ot. M’agrada sentir que la gent digui que escriu molt bé. Encara m’agrada més saber des d’on ha hagut de remuntar i quina és la llum que l’ha dut fins aquí. I no perquè cregui que el mèrit tingui res a veure amb el talent sinó perquè cada cosa que aconsegueix és sòlida i té sentit, i és molt difícil que li prenguin.

Després hi ha els temes de què s’ocupa la seva escriptura. Jo fa temps que no opino dels articles dels altres, sobretot si són joves i vull protegir-los. Com que en algun moment, inevitablement, tant si és cert com si no ho és, li diran que «sostreja», prefereixo no haver-ho fomentat amb consells de cap mena. La manera més honesta que crec que tinc d’ajudar-lo és mostrar-li els llocs i les coses que a la seva edat van obrir-me el camp del que escrivia.

Tal com ser delicat i ser de La Garriga no ajuda a arribar a Barcelona en les millors condicions possibles, ser independentista i escriure a Catalunya t’enreda en un món que no té solució, ni sortida ni jerarquia. Quan el que més importa és la causa -i no la literatura-, la militància i l’adhesió incondicional encleden el geni i només queda corrupció i propaganda. Hi ha aquella conversa telefònica que ho resumeix tot entre David Madí i Pilar Rahola. No es tracta de ser independentista o no de ser-ho, sinó d’escriure i que escriure i la intel·ligència del que escrius no sigui retòrica, ni desatengui la realitat, ni divagui en debats que els ja molts anys ens han ensenyat que són estèrils i que hi ha un sucós i depriment negoci contstruït precisament al voltant de no resoldre’ls, i que aquest negoci és, molt més que Espanya, la gran causa d’endarreriment, derrota i misèria moral dels catalans.

L’Ot viu encara al marge d’aquest cinisme, d’aquest absolut frau; i és perquè ell n’és conscient i també perquè Vicent Partal, director de Vilaweb, el diari on l’Ot escriu, és el periodista independentista que menys ha volgut viure del circ de les subvencions i que més ha preservat la llibertat del seu mitjà. Per descomptat que Vilaweb té una ideologia molt concreta, per descomptat que és un diari militant, però ho és en la mesura i proporció del seu director, de la seva visió de Catalunya i del món, i des d’un negoci periodístic basat en les subscripcions dels lectors i en un tipus de publicitat que no compromet el rumb del mitjà. Dit això, i sense llevar-li ni un gram de la rellevància que té, Catalunya com a tema està esgotat, hem dit tot el que havíem de dir, els uns i els altres, el partit s’ha jugat i em sembla que el resultat no admet gaire discussió. Fins que no passi res de nou, qualsevol article serà retòric, vell, poc interessant per al talent i molt llaminer per a la corrupció.

Ot Bou i Costa (La Garriga, 1999) és avui l’articulista de Catalunya, però per no quedar reduït als límits mentals de la causa, ni de la poca llum que sol tenir la massa que ens aclama, ha de prendre el món i explicar-lo, ha de forçar els límits, ser la verema de les fronteres, entendre el poder, subvertir-lo. Ha de donar-se totalment i no només fer l’ofici de 5 a 7. Ha de sagnar en cada article. Ha d’eclosionar i ha de morir. Ha de contradir-se, ha d’incomodar-se, ha de perdre amics, sobretot els que li fan xantatge perquè té por de quedar-se sol. Aquesta por l’hem tinguda tots, però a Catalunya ningú no acaba de ser lliure fins que no perd la por a quedar-se sol i a que li diguin feixista. A mi em sembla molt bé que l’Ot continuï sent tan independentista com vulgui, però si no vol acabar destruït i foll, malvivint en baixadors de província, dient disbarats i amb una dona que no l’estima, ha d’arrasar el sexe, les ciutats, els grans hotels, els restaurants, els bars i créixer en les ferides que li han fet i en les ferides que ha de fer, i tornar-se tot sol la seva escriptura, fins que ja no sàpiga si és plaer o dolor, guany o abisme i el que escrigui no pugui deixar d’escriure-ho i es confongui amb la seva vida.