Ales Escolàpies de Figueres, teníem una assignatura que se’n deia ètica. Ja em perdonaran els i les fantàstiques mestres que vaig tenir, però no recordo exactament el temari ni si vàrem fer-ne mai un examen. Podria dir, vagament, que la cosa anava d’aprendre a raonar, de civisme, de comportament i de convivència. Recordo, en canvi, amb més patiment, les classes interminables de «pretecnologia» en les que ens feien fer coixins de punt de creu amb gran ineptitud per part meva però que, en certa mesura, també devia voler –qui sap– començar a trencar els estereotips de gènere.

L’ètica sempre s’ha tractat com una matèria passada de moda, residual i, en alguns casos, –parlem clar– com un comodí o mal menor per evitar l’assignatura de religió. Però l’ètica és important en innumerables àmbits del nostre quotidià.

Quan parlem de sous desorbitats, de grans injustícies, de ciència i medicina, sobre la intromissió a la privacitat i la sobre-vigilància a la que ens exposem, sobre la gestió mundial de vacunes, però també davant de coses tan prosaiques com els carrers bruts... l’ètica. No pretenc endinsar-me en el món filosòfic del terme del que no estic en absolut capacitat, però a vegades un té la sensació que manca aquell exercici de raonament, de sentit cívic, de comportament correcte i de respecte vers els altres. Tan simple com preguntar-se, més enllà de la legalitat, si allò és pertinent, honest o adequat.

Està molt bé i és un gran èxit de la nostra societat ser una generació ben formada, que té un accés relativament fàcil a estudis universitaris, a viatjar per Europa a fer Erasmus i a poder navegar sense cap límit en la sobreinformació que ens dona la xarxa. Ara bé, no sé si la generació més formada de la història som la generació més ben educada. Ja deia Oscar Wilde que haver rebut una bona educació et tanca moltes portes.

Cap allà al 2015, de cop, tothom s’omplia la boca amb l’ètica. Arribava l’era de la transparència de la que no hi ha marxa enrere. Ara ens n’adonem que, al menys de moment, d’aquells discursos només hi havia estètica, cartró pedra i maquillatge. Que es fan codis ètics només amb la finalitat d’assenyalar que l’adversari no en té, sense cap voluntat d’aplicar-los per un mateix i que es gestionen recursos públics amb criteris opacs. Potser perquè són inaplicables o les coses no són tan pures, simples i diàfanes com es vol fer creure.

Conscient del que escrivia García Márquez, que no es menja d’il·lusió però que aquesta alimenta, vull pensar que la rebregada que ha patit l’ètica en aquests últims dies per diferents costats pot ser un petit detonant per tal que es comencin a replantejar certes actituds perquè, al cap i a la fi, tots plegats ens sabem adults per entendre les coses. Si el camí inevitable és el de la transparència, més val posar-nos-hi més d’hora que tard.

A l’escola, l’ètica sempre s’aprova i, en la gran majoria dels casos, amb nota excel·lent. Potser hauríem de començar a posar algun suspens o, com es diu ara, un no assolit. I així posar-nos les piles pel final de curs.