Les vídues de Trapero continuen de dol. En certa manera és comprensible perquè s’han quedat sense les constants filtracions amb què l’exmajor les tenia contentes i no havien de treballar. Les insídies amb què ara aquestes vídues, que de tan vídues semblen més aviat òrfenes, ataquen el nou cap dels Mossos i els seus col·laboradors no guarden proporció amb la realitat i no són més que una rebequeria per haver perdut el seu filtrador i el seu heroi.

Trapero ha estat sempre un dèspota personalista. Els independentistes d’última puresa l’acusen ara de traïdor però els que vam viure l’1 d’octubre sabem que es va comportar amb els catalans que no van arrasar la Llei com el bisbe Setién solia comportar-se amb les víctimes del terrorisme. Que Trapero mesurés molt bé, aquells dies, les seves paraules, els seus correus i els seus actes, i que fos absolt per falta de proves per l’Audiència Nacional, no treu gota de contundència a la veritat fonamental que sense la seva col·laboració necessària, aquell referèndum il·legal no s’hauria pogut celebrar.

Quan els líders rebels es van rendir, es van lliurar o es van escapar, Trapero va jugar al «jo no he estat» amb unes cartes que tenia d’antuvi trucades, per si de cas, entre elles el pla de pa sucat amb oli per detenir Puigdemont, minuciosament preparat i guardat per si havia de canviar de bàndol. Trapero sempre ha fet de més i de menys per ser en qualsevol cas al rovell de l’ou i alimentar la seva vanitat. Els caps d’any els solia passar amb qui fou el cap de la Policia Judicial a Catalunya, Daniel Baena, a qui igualment convidava a fer cursos a l’Escola de Policia; però l’estiu del 2017, quan la patata calenta del referèndum s’acostava, se’n va anar a casa de Pilar Rahola a fer una paella i tocar la guitarra amb el llavors president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que l’acabava de nomenar major. Precisament Baena li va aconsellar que no anés a la festa, però estava el major tan content, feliç i agraït pel seu nomenament que no només hi va anar sinó que va comprar camises hawaianes per a tots els convidats.

Fins i tot amb Pedro Sánchez costaria d’imaginar un cap de la Guàrdia Civil o del Cos Nacional de Policia amb un barret de palla i tocant les maraques amb el president del Govern a casa de Maruja Torres. Les dimissions no haurien estat inevitables.

Trapero no ha estat cessat ni per venjança ni per por, sinó perquè s’extralimitava en les seves funcions. Anava com de xèrif i havia implantat un règim del terror en què només es podia fer el que ell deia. Les vídues de Trapero, per allargar el seu lament, han posat ara el focus en el cessament de l’intendent Toni Rodríguez, cap de la Comissaria General d’Investigació amb Trapero. Les vídues fan passar Rodríguez gairebé per Eliott Ness, quan en realitat feia només sis mesos que estava al capdavant d’aquesta Comissaria d’Investigació (i no «anticorrupció», com s’ha dit). La veritat és que al Cos de Mossos d’Esquadra s’havia creat una casta de tòxica i l’aire nou ha acabat amb aquesta toxicitat. És anecdòtic però revelador que Ferran López, íntim de Trapero, se n’anés al Barça de cap de seguretat per cobrar el sou de la seva vida, i als tres mesos fos relegat. Anava a treballar amb camises hawaianes i xancletes, a mitges com si fos de vacances, o en una altra festa de Pilar Rahola, i a mitges perquè del bracet de Trapero estava acostumat a fer el que li donava la gana quan treballava als Mossos. El resum, no gaire falaguer per a López, és que Laporta el va fer fora per gandul.

Encara sobre Toni Rodríguez, el conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, ha estat acusat de cessar-lo per controlar i tapar la corrupció convergent. Qualsevol que conegui ni que sigui una mica la política catalana sap que hi ha dues veritats immutables: la primera és que efectivament hi ha corrupció convergent. La segona és que si un partit hi ha a Catalunya especialment interessat a conèixer-la, airejar-la, i fer-la servir d’arma per destruir els seus teòrics socis, aquest és Esquerra.

La veritat de Toni Rodríguez és que és un ressentit, imitació top manta de Trapero, a qui envejava i menyspreava. Filtrava notícies per comprar reconeixement. Als jutjats se’l coneix per haver posat en risc algunes investigacions amb les seves filtracions. En aquesta línia de vanitat descontrolada, va fer detenir el president del Barça, Josep Maria Bartomeu, sense esperar que el jutge l’hi ordenés. En assabentar-se que els seus superiors no estaven satisfets amb la seva feina, es va inventar pressions polítiques per blindar-se davant del previsible cessament. Com és propi d’aquests perfils, apartava qualsevol que li semblés més intel·ligent o millor professional perquè no li fes ombra.

Amb les formes de Trapero però amb menys habilitats socials que ell, treballava com els policies «xuscos» de les pel·lícules dels anys 80. Costa parlar de «purga» als Mossos si tenim en compte que quan el relleven, tot el seu equip es queda.

Entre suposicions, instigacions i mitges acusacions revestides de notícia, les quatre vídues de Trapero –Mayka Navarro (La Vanguardia), Fàtima Llambrich (TV3), Neus Tomàs (Eldiario.es) i Anna Punsí (ex cadena Ser i ara TV3), han convertit en una ombrívola conspiració el que no ha estat més que un relleu. Sobre Fátima Llambrich cal afegir que Trapero va exigir que fos ella i només ella qui l’entrevistés en l’única entrevista que com a major va donar a TV3, en un altra apassionant demostració del que és la llibertat a Catalunya, sobretot la periodística.

L’únic i veritable escàndol d’aquest canvi als Mossos és que a les vídues de Trapero els deixarà de sonar el telèfon i si volen alguna notícia s’hauran de posar a treballar.