1 No ens havíem vist des d’abans de la pandèmia, però no ens ha costat gens reprendre el fil de la nostra amistat allà mateix on estava. Ens hem posat al dia, hem rigut, hem parlat de coses serioses, hem rigut més encara. I després de sopar hem anat a fer una de les nostres llargues caminades, ben abrigades perquè fa una fred que pela. Ha aparcat a prop de casa, i l’acompanyo al cotxe. «Va, puja, que et porto a casa», em diu. «Què dius, dona! Si estic aquí mateix, vaig a peu», contesto. «No siguis beneita, puja, que fa molta fred i igualment passo per davant», insisteix. Sé que és mentida, no ha de passar per davant de casa, però pujo al cotxe i m’acosta fins a la cantonada del meu carrer. Ens acomiadem amb una abraçada i amb un dia guardat al calendari per al proper sopar. «Envia’m un whatsapp quan arribis a casa, eh?», li demano. Surto del cotxe, creuo el carrer i camino fins al portal de casa. Abans d’entrar, em giro: sé que segueix a la cantonada, vigilant-me fins que em vegi entrar. Somric i li dic adéu amb la mà i, aleshores sí, posa primera i se’n va.

2. «Anitaaaaaaaaaa ande estàs?», diu el text que acompanya un selfie de tres cares molt somrients. Ha estat una quedada improvisada i jo no hi he pogut anar. Però han pensat en mi, i m’ho fan saber. Els demano que facin un brindis per mi, encara que estic segura que ja l’han fet.

3. Em va trucar una tarda, ja fa uns anys, plorant tant que no aconseguia entendre-la. Vaig marxar d’on era i vaig volar a casa seva. Encara plorava, i va seguir fent-ho molta estona més, arraulida al sofà, deixant-se abraçar –estava tan prima que li notava totes les costelles cada vegada que passava la mà per la seva esquena–, vençuda, derrotada del tot, mostrant-me tot el seu dolor, confiant que jo podria alleujar-li.

4. Un dimecres rebo un WhatsApp: «Fem un vinet algun dia d’aquests?» No ens veiem gaire sovint, per això no deixo passar l’ocasió i, dos vespres més tard, estem en una terrassa compartint una ampolla de vi. Som ben diferents en moltes coses, però no ens jutgem, i per això no ens costa gens explicar-nos-ho tot. En un moment de la conversa, constatem, una vegada més, la pila d’anys que fa que som amigues: des que vam començar el cole! «I aquí seguim», diu ella.

5. Hem quedat per fer un cafè perquè les circumstàncies s’han anat complicant i no hem pogut trobar cap dia per sopar o per dinar que ens vagi bé a les quatre. Quan ens porten els tres tallats i el cafè ja fa estona que estem immerses en una conversa esquitxada de moltes rialles, que salta de l’una a l’altra, en la que totes tenim el nostre torn per explicar els nostres neguits i les nostres alegries. Alguns dies plorem juntes (perquè hi ha moments en els que les llàgrimes també ens curen), però sempre trobem la manera d’enfotre’ns de tots els nostres problemes. I sempre, quan ens acomiadem, tenim una llum diferent.