En els sistemes parlamentaris és freqüent menystenir la figura del president de la república enfront del totpoderós primer ministre. És el cas d’Alemanya, Àustria, o Israel. Però també el del president italià, el procés d’elecció col·legiada del qual té lloc justament aquests dies, i que, almenys des d’aquesta banda dels Alps, és percebut sovint com una magistratura menor, davant la més rellevant i coneguda del president del consell de ministres.
Tanmateix les coses no sempre són el que semblen. I menys a Itàlia, bressol del dietrismo, doctrina d’anàlisi política basada a explicar el que succeeix per mitjà d’hipòtesis conspiratives. En aquest sentit, una anècdota pot ajudar a valorar la veritable dimensió, no sempre ben entesa, de la figura del president de la república italiana.
En la primavera de 2005, il Cavaliere Silvio Berlusconi encapçalava un «govern Frankenstein» integrat per una mitja dotzena llarga de partits. La seva reconeguda simpatia li permetia solucionar les nombroses topades entre aliats que s’odiaven, tan allunyats ideològicament com neofeixistes, populistes xenòfobs, democratacristians i socialistes. Però la relativa tranquil·litat de Berlusconi es va veure inesperadament alterada per un dels seus aliats.
Marco Follini, secretari i rostre visible junt amb el president del senat Pier Ferdinando Cassini de la UDC –un petit partit democratacristià dels varis en què es va esmicolar l’antiga Democràcia Cristiana –va expressar públicament els seus dubtes sobre la solidesa de la coalició de govern, invocant discrepàncies– una excusa segons Berlusconi –amb determinades iniciatives, i va suggerir que, de no resoldre’s, la majoria parlamentària que sustentava al govern podria perillar, i en aquest cas potser fora necessari que l’executiu se sotmetés a una nova investidura, donant pas a un govern «Berlusconi bis»; una maniobra parlamentària típicament italiana amb molts precedents: Spadolini, Craxi, D’Alema i d’altres.
Malgrat l’escàs pes del seu partit, els comentaris de Follini eren un míssil contra la línia de flotació de Berlusconi, perquè segons el complex sistema constitucional italià, cal que el govern compti amb la confiança no només de la cambra de diputats, sinó també del senat, on la majoria governamental depenia precisament del grapat de senadors de la minúscula UDC.
Durant un parell de setmanes Berlusconi i Follini –que es detestaven personalment– van mantenir un aspre encreuament de declaracions a la premsa. Il Cavaliere volia tancar l’episodi amb una simple crisi de govern, canviant alguns ministres, o bé sotmetent-se a una qüestió de confiança davant el Parlament. Una amenaça subtil als parlamentaris de la majoria atesa la possibilitat de perdre el seu escó si es feia necessari anar a eleccions anticipades.
Els democratacristians tenien les seves raons per voler fer empassar a Berlusconi el calze amarg de la seva dimissió, perquè era vox populi que la relació del llavors president de la república Carlo Azeglio Ciampi amb el cap de govern no era bona. I aquest temia, probablement amb raó, que si dimitia del seu càrrec, Ciampi en l’ús dels seus poders constitucionals, pogués encarregar la formació de govern a un altre membre de Forza Itàlia, el partit de Berlusconi. Mi vuole fare la pelle, va dir gràficament il Cavaliere, en una expressió que no cal traduir al català, referint-se al seu detestat aliat democratacristià.
Finalment, per trencar el punt mort i torçar el braç a Berlusconi, Follini va ordenar la dimissió dels ministres del seu partit. Amb aquest hàbil moviment el premier quedava obligat a sol·licitar audiència al president Ciampi –a la qual cosa s’havia resistit fins aleshores– per tal de presentar-li a la firma un decret urgent, atès que la Constitució italiana disposa que la signatura del cessament d’un ministre correspon al president de la República.
Així, la tarda del 18 d’abril de 2005, mentre els cardenals entraven al conclave que havia de triar papa Benet XVI, Silvio Berlusconi es va veure forçat a salire al colle, una de les moltes metàfores del llenguatge polític italià que literalment es tradueix com «pujar al turó», sinònim d’audiència amb el president de la República, en referència al Quirinal, un dels set turons de la Roma imperial, i actual seu de la presidència en l’antic palau papal.
Segons la premsa, Ciampi, molest per les maniobres del president del consell de ministres per a evitar haver de presentar la dimissió, va rebre a Berlusconi assegut en la seva taula d’escriptori, obligant el premier a romandre dempeus, fins que finalment, després de signar el decret de cessament dels ministres, va dir-li: «ara ja pot asseure’s». Ho explica amb detall el diari La Stampa, amb la minuciositat implacable característica de la crònica política italiana.
Algunes setmanes més tard d’aquest episodi, amb motiu de la tradicional parada militar del 2 de juny, la televisió va recollir les imatges de les principals autoritats que presidien la desfilada a peu ferm a la Via dei Fori Imperiali. En primer lloc, el president de la República Carlo Azeglio Ciampi. A la seva dreta, i al mateix nivell, el detestat Pier Ferdinando Cassini, president del Senat, qui, segons Berlusconi, havia mogut els fils des de l’ombra junt amb Follini per forçar la seva dimissió com a premier. I finalment, a la dreta de Cassini, però un pas per darrere, il Cavaliere, ja investit al capdavant d’un nou executiu però amb les ferides encara obertes. Massa humiliacions en tants pocs dies per a Berlusconi. Ho va advertir Talleyrand: «només els rucs se’n riuen del protocol».
Més enllà de l’anècdota, convé recordar que el president de la República Italiana ostenta funcions tan importants com la de poder-se negar a la signatura d’una llei, o a la proposta de convocatòria d’eleccions anticipades formulada pel president del consell. Per no parlar del comandament suprem de les forces armades, o la presidència del poder judicial, que ostenta i exerceix. No van ser poques les ocasions en què el president de la República va intervenir públicament per frenar els llavors molt freqüents atacs de Berlusconi contra fiscals –que a Itàlia són independents del govern– i jutges. D’altra banda, el pòsit deixat per un elenc d’excel·lents presidents com –entre d’altres– Sandro Pertini, Giorgio Napolitano, o l’actual Sergio Mattarella han acabat creant un cert sediment consuetudinari, atès que en política sovint regeix el principi evolucionista segons el qual «la funció crea l’òrgan».
Als seus 80 anys, Silvio Berlusconi ha intentat fins a l’últim moment succeir Sergio Mattarella al capdavant de la màxima magistratura italiana. En un moment de la pel·lícula Silvio (i els altres) de Paolo Sorrentino, que retrata al magnat i polític milanès en el seu moment de màxim poder, l’actor Toni Servillo, en el seu paper de Berlusconi pronuncia una frase esclaridora: «Il tutto non è abbastanza». Amb tot no n’hi ha prou.
