L’Organització Mundial de la Salut (OMS) no deixa de repetir la necessitat d’una vacunació Covid-19 per a tota la població mundial. Però, actualment, un 85% de les vacunes han estat administrades en 2 o 3 dosis a la població dels països rics mentre als països pobres no s’arriba, de mitjana ni al 10% de la població pel que fa a l’administració de la primera dosi. Les dificultats de producció, de conservació, de distribució i d’administració de vacunes no han fet més que posar de manifest les desigualtats en salut en el món que vivim. També hem vist com el mecanisme COVAX ha estat un primer intent fracassat, per començar a treballar per la salut global i/o per fer front als problemes creats per les desigualtats de salut arreu.

Caldrà, però, estar amatents a si aquesta recomanació de l’OMS fins ara desatesa, serà escoltada i atesa quan la pandèmia ja estigui controlada als països rics. Llavors ens trobarem una nova visió eurocèntrica de la vacunació universal. Serà Europa, i els europeus, qui sota el paraigua de la solidaritat vendrà les vacunes a països pobres sense avaluar la viabilitat de la inoculació de 2 o 3 dosis d’una vacuna a una persona que no gaudeix de l’accés ni a aigua potable o a un àpat al dia? Serà sota el paraigua del bé comú universal o pel propi egoisme, que imposarem la vacunació a la resta de països del món sense preguntar-los si consideren que les vacunes són la seva prioritat en salut? O vendrem els milers i milers de vacunes a la resta del món, per continuar engruixint les butxaques de les empreses farmacèutiques que ja han saturat de vacunes aquells països que les podien pagar i busquen noves oportunitats de mercat?

Molt em temo que la vacunació universal era evidentment necessària al mateix temps per tots els països i per a totes les persones, però que ara cal reflexionar sobre els veritables motius pels quals es continua apostant per la vacunació universal.