Aquesta setmana hem sabut que els grups d’ERC, JxCat, CUP i En Comú Podem tenen registrada una proposta de resolució al Parlament de Catalunya que insta el Govern a «reparar la memòria històrica, dignificar i reivindicar» les dones acusades de bruixeria així com els ajuntaments a revisar el seus nomenclàtors per incloure noms de dones dels seus respectius municipis condemnades per bruixeria. És més, que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha defensat que cal «recuperar i mantenir viva la memòria de totes les dones assassinades fruit de la misogínia que impregnava la societat catalana» doncs «a Catalunya es va viure un feminicidi institucionalitzat durant prop de dos segles». Segons TV3, Catalunya Ràdio i Nació Digital això vol dir que «s’indultarà» a les bruixes que, com les meigas de Galícia, d’haver-n’hi, n’hi ha o alternativament n’hi ha hagut.

Seguint l’aforisme català recollit per Joan Amades que resa «si vols mentir digues el que sents a dir», m’acullo a Viquipèdia per dir que entre els anys 1616 i 1622, unes quatre-cents dones d’arreu de Catalunya van ser acusades i ajusticiades pel fet de ser considerades bruixes. Moltes d’elles per haver fet, suposadament, un pacte amb el dimoni a l’objecte d’adquirir poders sobrenaturals i d’altres per fer mal a tercers mitjançant conjurs. En qualsevol cas, a diferència d’altres territoris espanyols o no, tots els processos es van realitzar en un context de crisis social, econòmica i religiosa que, com pot entendre qualsevol menys els que han proposat aquesta resolució, no té res a veure amb la nostra realitat.

Per començar, i aquí marco distàncies respecte de l’agosarat president Aragonès, Catalunya no estava «feta» si és que avui ho està. Vull dir que ni es considerava nació, ni tenia estructures d’estat, ni res que se li assemblés. Era un simple terra habitada. Però, pel supòsit que darrera la «reparació històrica» hi hagués un nou intent de bufetejar l’Església de Roma, s’ha d’afegir que aquí no fou la Santa Inquisició l’encarregada de perseguir, interrogar, torturar, condemnar i portar a la forca a les bruixes, sinó que van ser els senyors i els tribunals locals els que contractaven un caçador de bruixes professional per determinar si la presumpta ho era o no. Aquest la despullava i li llençava aigua beneïda a l’esquena. En cas de que a l’esquena li sortís un senyal, aquella dona ho era. Per tant, un acte concordant amb la mateixa bruixeria, doncs així creien descobrir el signe del dimoni. Tot molt coherent amb la manera de ser i de fer d’aquella societat.

Vegin en què es distreu el nostre Parlament: en donar caça al caçador, als senyors que pagaven la festa i als membres dels tribunals locals que condemnaven a aquelles pobres dones... del període 1616-1622. Tot, podem pensar, i el refrany «pensa mal i no erraràs» ens empara, per amagar part de les corrupteles existents a la mateixa institució, puix abans dels funcionaris foren els diputats i les seves prebendes, però d’això, en el comparatiu amb les Corts Generals i altres cambres legislatives autonòmiques de fa anys, res no se’n sap i res no els convé destapar. La proposta sobre les bruixes no és només un brindis al sol, que ho és, sinó evidència de que alguns dels nostres representants està tocat de bolet. Només a persones fetes i deixades estar, poc o gens formades, amb un intel·lecte pobre, se’ls pot ocórrer homenatjar a unes dones suposadament bruixes que varen viure ara fa quatre-cents i escaig anys.

D’això se’n diu pentinar el gat i, en paraules de l’Antoni Puigverd, «retòrica políticament decorativa». Mai no he cregut amb aquell eslògan de que «el món ens mira». Però pel cas de que fos veritat, diria que sí, que el món sencer es diverteix a costa de la imbecil·litat que domina el Parlament, que per alguna cosa, quan els anys vuitanta del segle passat, se l’anomenava «de la senyoreta Pepis». No crec que convingui a Catalunya que la màxima representació democràtica de tots els catalans esdevingui l’escenari d’un teatret de poble on els diputats competeixen en fer el ridícul en comptes de tractar els problemes que els seus votants pateixen. Ni els elegim i menys els paguem per a representar Els pastorets d’en Folch i Torres. El legislatiu català dona mostres d’irresponsabilitat, manca de rigor i no creure’s la seva tasca amb propostes com aquesta de les bruixes. Provoca decepció.