En els moments àlgids del procés era interessant veure les intervencions dels «Jordis» i com Cuixart li guanyava la partida a Sánchez una vegada i una altra. Es veia perfectament que el president d’Òmnium Cultural era el líder indiscutible de l’activisme social independentista. Dotat d’una imatge i discurs immillorables per a l’objectiu d’estirar com més gent millor a la causa, Cuixart no desaprofitava cap ocasió. I malgrat que pogués semblar que l’ANC era el tractor fort i robust i Òmnium el remolc, com així havia estat quan Forcadell comandava l’Assemblea Nacional, uns anys més tard la truita havia girat. Jordi Sánchez no tenia la força dialèctica i de convenciment de Jordi Cuixart i acabava essent sempre el dels dos passets enrere.

I així va continuar durant el llarg judici. Un convencia i enamorava; l’altre era vist com un personatge gris i poc creïble a ulls de l’opinió pública. A la presó els camins es van començar a separar. Ja no eren els dos activistes que plegats, com un sol ens, havien estat capaços de muntar manifestacions gegants cada 11 de setembre, convocar centenars de persones davant la seu d’Economia o cridar consignes processistes fins a l’extenuació. Un continuava en el paper que sempre havia representat amb proclames com «no vull sortir de la presó fins a complir la sentència completa», «no acceptaré l’indult» o «ho tornarem a fer», de les quals no en va complir cap; mentre l’altre es preparava per al nou camí que havia escollit, el de la política pura.

Quan van assolir la llibertat es va poder observar amb claredat. Sánchez ja estava posicionat al partit de Carles Puigdemont, disposat a guanyar-li el pols a l’expresident, perquè això és el que sap fer i molt bé: moure’s a la cuina, entre bambolines i anar fent feina lluny de focus i taquígrafs. Aquesta és la vocació de l’expresident de l’ANC i l’exerceix de tal manera que sovint acaba essent un element incòmode dins de les organitzacions per a les quals treballa.

Cuixart, en canvi, sembla transparent, sovint te’l creus encara que no hi estiguis disposat i és capaç de transmetre confiança. Aquí hi ha la gran diferència entre els «Jordis», que feia impossible que poguessin continuar junts. I si Sánchez ho va deixar clar fa mesos, Cuixart ha esperat una mica més, però finalment ha anunciat que plega, que se’n va, que fa un «pas al costat», com prefereixen dir-ho alguns analistes. I en aquest cas l’important no és el què, sinó el perquè i com ho diu.

L’activista argumenta que «calen nous lideratges. No podem renunciar a Puigdemont, Junqueras o Gabriel, però és obvi que en la situació actual, que cal una estratègia compartida, calen nous lideratges que propiciïn que es pugui dur a terme aquesta estratègia compartida». Afegeix que el rellevant no són les persones, sinó els col·lectius. Interpel·la d’aquesta manera a la societat i també i especialment a tots aquells, sense amagar noms, que van estar a la primera línia política i es resisteixen a no tornar-hi.

Possiblement, cap d’ells hi tornarà. Carles Puigdemont, Anna Gabriel o Marta Rovira estan a molta distància; Oriol Junqueras, de moment, en un discret segon o tercer pla i la majoria de la resta allunyats de la vida política. Segur que tots han arribat a la mateixa conclusió que Cuixart, tot i que cap ho ha dit públicament. Saben que el seu moment ja fa temps que va passar i que el procés i la imaginària república van morir el dia que no van ser capaços de defensar-la, després d’haver-la anunciat repetidament.

Tard o d’hora passaran per la mateixa porta que els ha ensenyat l’encara president d’Òmnium, si és que no ho han fet sense anunciar-ho. La gràcia de la història és que el primer ha estat el que semblava més disposat a continuar lluitant per la independència contra tots els vents, el més abrandat, l’activista autèntic, fet que demostra que fins i tot els més eixelebrats són capaços de fer coses sensates.