Itàlia institucional. Escric aquestes ratlles mentre per la televisió, sense volum, veig de reüll la vuitena votació del Colle italià per l’elecció del President de la República. Fa poques hores s’ha fet públic que el president sortint Sergio Mattarella ha acceptat ser elegit per un segon mandat després que li hagin demanat els líders de la coalició de govern i el president del Consell de Ministres Mario Draghi. Pot ben ser que es repeteixi l’episodi de quan el president Giorgio Napolitano va ser reelegit per un segon mandat de set anys però que no va completar i va donar pas a l’elecció de Mattarella. En resum: que després de les eleccions italianes de 2023, pot ser que Draghi surti de la funció de primer ministre sense haver jugat al joc partidista –l’error que van fer Mario Monti o Lamberto Dini– i estigui en condicions de ser elegit president de la República. Ja ho veurem. Sis mesos en política són una eternitat. Ahir, al Diari de Girona, Carles Pérez-Desoy Fages publicava un interessant i il·lustratiu article sobre el rol no simbòlic sinó substantiu que juga la presidència de la República a Itàlia. Ho escrivia amb coneixement de primera mà. De fet, ell fou diplomàtic amb destí a Roma. I fou durant els seus anys romans i els meus anys de portaveu a la Comissió d’Afers Exteriors que li vaig demanar si em podia aconseguir una audiència amb el senador vitalici Giulio Andreotti.

-La trobada amb Andreotti. L’home que ho havia estat gairebé tot en la política italiana. Set cops primer ministre i, convé tenir-ho present, secretari l’home de confiança d’Alice De Gasperi. De Gasperi, el polític clau de la Itàlia que va sortir de la Segona Guerra Mundial i el primer ministre en els temps del parlament constituent que va redactar la Constitució després de la celebració del referèndum sobre monarquia o república que va posar fi a la casa reial italiana. Aquells anys, Itàlia estava fortament connectada amb els Estats Units, país que la va alliberar des del desembarcament de Sicília i que va anar pujant fins a un nord que encara controlaven els fidels a Mussolini. L’altra mitja Itàlia militava en les files del Partit Comunista en plena guerra freda. La trobada amb Andreotti la guardo com una de les peces més preuades de tot el que he viscut en els meus anys de relació amb Itàlia. Encara poc experimentat en el protocol parlamentari, em vaig plantar a l’oficina d’Andreotti a les vuit del matí sense cap present institucional. Ell sí que en tenia un per mi però, per pura simetria en el protocol, no me’l va entregar. Encara recordo aquell present institucional que avui formaria part de la vitrina de «pongos» («¿donde lo pongo?», manera de referir-se als presents institucionals en la diplomàcia parlamentària) que tanta il·lusió em fan sabent que és un plaer personalíssim i intransferible. Andreotti no va poder ser president de la República. Va tenir franctiradors des de les seves mateixes files.

-Els franctiradors. El Colle del 2022 estava ple de franctiradors i era difícil arribar a les 23 votacions que va costar elegir el president Giovanni Leone l’any 1971, quan l’acceleració dels temps, les xarxes socials i la política polititzada, espectacle pels mitjans de comunicació, no s’havia infiltrat en les llargues jornades del Palazzo Montecitorio. L’any 2023 les eleccions italianes seran d’una forta reconfiguració: Berlusconi ja declinant (i amb un partit que era l’antipolítica i que ara és un partit clàssic amb més d’un quart de segle de vida), Meloni i Salvini barallats per l’elecció del president i Enrico Letta havent recuperat el lideratge del centreesquerra (que un dia va perdre per la traïció de Renzi, avui un home en reculada després d’haver aconseguit el 40% dels vots). La política és ondulant. Moltes vides en una vida. Sempre ens quedarà Itàlia, tota ella, quan ens cansem de París.

-L’efecte Pécresse. Marc Bassets publicava ahir a El País un molt ben documenta article titulat La candidata Valérie Pécresse o el discreto encanto de la burgesia. El recomano i el vaig penjar en el compte de twitter. Pécresse pot passar a la segona volta i confrontar-se amb Emmanuel Macron en les eleccions del 24 d’abril. Seria una bona notícia que ni Marine Le Pen ni Éric Zemmour, els dos exponents de l’extrema dreta, passessin a la segona volta. Com explica molt bé Bassets, Pécresse és un exponent de la dreta francesa de llarg recorregut, segurament més de centre dreta i pragmàtica que els votants que pot conquerir a la seva dreta per la segona volta. Flexible però ancorada en una tradició política –el gaullisme social, que és un concepte ampli i vaporós. Macron, en canvi, és un pur experiment de despatxos i laboratori. No es pot dir que sigui un mal governant. Però quan un polític diu que «no és de dretes ni d’esquerres» tot i haver estat ministre en un gabinet socialista i governar ara essencialment amb ministres que provenen de la dreta... tingueu un punt de malfiança. Macron va ser una potent aposta de les elits que van quedar orfes de referents després del desprestigi d’Hollande i l’avanç de Le Pen. Diguem que a Espanya els invents de despatxos van donar per Ciudadanos i Albert Rivera i França, país més fet, els invents de despatxos van donar per La República en Marxa i Emmanuel Macron. Es nota la diferència. Dit això, m’agraden més els polítics de llarg recorregut que, sense despertar odis ni grans admiracions egòlatres, es planten en opcions de jugar a la segona volta. Pécresse, per seguir-la.

-Ucraïna i els matisos. Javier Solana, gens sospitós de no ser proatlantista, ha sortit a la palestra per recordar que l’any 1997, quan ell era Secretari General de l’OTAN, es va firmar l’acord de relacions entre Rússia i l’Aliança Atlàntica que contemplava que Ucraïna no seria membre de l’OTAN. L’equilibri es va trencar l’any 2008 quan es van acceptar les precandidatures d’Ucraïna i de Geòrgia. Sabem el que volen al Kremlin: tornar a l’acord de neutralitat per Ucraïna de 1997. També sabem que durant els últims 18 anys Ucraïna ha viscut dues revolucions fortament patrocinades pels Estats Units. Ucraïna és un terreny sensible perquè la seva identitat és diversa en funció dels territoris que abans de la primera Guerra Mundial havien format part de l’Imperi Austro-Hongarès i els que havien format part de l’Imperi Rus. La Unió Europea és la gran absent d’aquesta escalada que es produeix en territori europeu. Merkel va saber parlar i frenar Putin. El relleu de Merkel l’ha agafat Macron, sofisticat en aquest cas. La Unió Europea ha de tenir autonomia política per negociar perquè ha de saber que aquest cop els míssils russos acabarien a la frontera de Polònia o a Kaliningrad i no pas a Cuba.