Dilluns passat, dia 24 de gener, vaig pujar a l’estació de Girona a l’AVE de les 15.11 en direcció a Madrid. El meu seient era al vagó 2, ara en diuen Comfort, abans Preferent. Un cop ubicades les meves coses, em va semblar que estava sol. Aquesta afortunada circumstància em permetria fer una desinhibida migdiada anant cap a Barcelona sense patir per poder molestar a la resta de passatgers. Servidor resulta que ronca. Després d’aturar-nos uns minuts a Sants i continuar el viatge cap a Madrid, vaig comprovar que continuava absolutament sol al vagó. Vaig fer algunes fotos de la rara situació enviant-les a la família i a alguns amics. Podria haver rodat una pel·lícula de terror o d’una altra mena de caràcter picant aprofitant la circumstància. O em podia haver passat alguna cosa! Per donar-hi una mica més de suspens, el revisor em va dir que a Camp de Tarragona o a Lleida pujarien un parell de passatgers. Res, fins a Saragossa, sol com un mussol.

Aquest no és un fet nou, un tren buit. Fa uns anys, quan el nombre de quilòmetres d’alta velocitat va començar a créixer sense aturador seguint la radialitat de Madrid, aprofitant que hi ha un traçat que circumval·la Madrid es varen obrir línies entre el sud i el nord de la capital: Segòvia, Valladolid o Guadalajara, connectades directament amb Ciudad Real o Toledo. Quan es va comprovar que la mitjana de passatgers de les rutes era d’una mitja dotzena al dia les varen cancel·lar. Era més econòmic llogar un taxi. En Jordi Évole va fer fa uns anys un Salvados sobre les estacions fantasmes de l’AVE i va sortir Tardienta, un poble de prop de 900 habitants, a la zona occidental dels Monegros entre Saragossa i Osca. L’estadística afirmava que el terme mitjà de viatgers que l’utilitzaven era d’una persona i mitja al dia. El dia que varen gravar contractaren una orquestra comprant també un bon ram de flors. Afortunadament, aquell dia va arribar algú. Fa un parell d’anys, tornant d’Osca, en aturar-nos al poble hi vaig fer peu, per uns segons, no fos que arranqués el tren. Segur que és un poble ben simpàtic.

Mentre gaudia de la insòlita solitud pensava en els viatges que he arribat a fer, tots amb un detall, una anècdota pròpia de la meva condició d’observador que el fa diferent d’un altre. I també en el primer tren que vaig agafar: el tren de la bruixa a les fires. Sempre em va cridar l’atenció aquell individu (era un home) amb l’escombra, la disfressa de velleta i la màscara. A diferència de les altres atraccions, que eren mecàniques i repetitives, a cada viatge amb el tren de la bruixa sempre passava alguna cosa diferent. Després ha vingut de tot, ja vaig pel camí de les quatre dècades del primer cop que em vaig instal·lar a Madrid. Autobusos, amb i sense autovia entre Saragossa i Madrid, vols des de Girona amb mitja dotzena de companyies diferents. Un anar i venir on no puc oblidar el mític i ja desaparegut tren nocturn Costa Brava.

Aquest tren nocturn sortia de Girona cap a les vuit del vespre i tardava 12 hores fins a arribar a Madrid. Pel camí, s’aturava a mig país i feia molt soroll. Era llarguíssim, sobretot a l’estiu, ple de turistes. Excepte algunes cabines amb llit, s’havia d’optar per les lliteres (sis per departament, tres a cada banda) o pels seients. En un viatge coincidiríem al departament de lliteres un senyor amb bigotet i jo mateix que anàvem a les de baix. A les del mig i a dalt dues parelles: uns nois noruecs i unes noies del país vestides de forma alternativa. Un dels noruecs i una de les noies varen intimar (s’acabaven de conèixer buidant el bar), acabant junts a una de les lliteres superiors. Em vaig adormir.

Fins que la llitera va cedir, rebentant la del mig i acabant la parella, tal com va venir al món, sobre el senyor del bigotet. El pobre cridava i sagnava abundantment. A Calatayud, la Creu Roja se’l va endur cap a l’hospital local. Un temps després vaig rebre una carta de la víctima (li vaig donar la meva targeta per si li calia alguna cosa): em va informar de la seva recuperació i que portava a judici a la Renfe. Vaig ser testimoni al judici. Em va sortir una narració entretinguda (per la cara que posava la gent) amb tota mena de detalls. No sé si la meva presència fou decisiva, però va aconseguir una indemnització. En cobrar-la em va trucar: «Le invito a una mariscada». Hi vaig anar? I tant. Magnífica.