El matrimoni ha canviat molt, com tantes i tantes coses i institucions socials. Abans la gent quan es casava, el matrimoni durava tota la vida. En la salut i en la malaltia fins que la mort els separés i «matrimonis separats, a l’infern són condemnats». Moltes parelles ara no es casen ni per l’església, ni pel civil, i si ho fan és per assumptes de «papers» que solen ser testamentaris.

Els pares enfeinats sempre en la botiga i en la tasca de fer vestits pels homes i les dones, em van fer acompanyar al meu germà gran, en Francesc, a alguns casoris pagesos.

Era molt petit, sis o set anys, quan vaig assistir a les noces d’en Joan del Molí i la Maria del Mas Blanc, fills de dues cases del veïnat del Regàs. Es coneixien des de petits i les famílies eren amigues; de jovenets festejaren i com tantes parelles passaren per l’església perquè el rector les enllacés segons estava manat.

En Joan i la Maria van celebrar el dinar a la casa pagesa dels pares de la noia perquè era més gran i disposava d’una ampla era. No tenien diners per pagar-se una fonda i no passàvem de trenta els assistents. No era un fet excepcional, molta gent al desposar-se, ho arreglaven amb un dinar dins la casa o al pati del davant o l’eixida del darrere.

L’àpat consistia en un entremès. L’entremès havia de portar sempre aquests ingredients: una sardina de llauna, un ou dur, rodanxes de llonganissa i de catalana, un tall de formatge del Cadí, olives, fulles d’escarola, bròquil i pebrot confitat. El segon plat una abundosa ensalada russa amb força tonyina i allioli coent o canelons (farcells de col amb carn picada) el tercer, estofat de vedella amb bolets o pollastre rostit amb bolets. Les postres eren molt esperades perquè havien anunciat un pijama; en el plat per ser un suculent i ric pijama hi figurava: préssec en almívar, pinya americana i un flam, flotant en un mar de nata. Durant el dinar es bevia vi de la bota i a les postres omplien els gots amb «xampany». (Sempre en el dinar observava alguna dona gran que, dissimuladament, ficava dins la bossa uns talls de carn).

A les postres hi assistien els veïns i amics, coneguts i saludats i corrien els porrons amb cava, les noies preferien un gotet de mistela o de moscatell. Començava la xerinola i petaven els taps de suro de les ampolles i servien un tros de tortell i postres de músic o grana de capellà (avellanes torrades, cacauets, nous, figues i panses). La festa s’allargava fins a l’hora crepuscular i el que passava després només ho sabien els nois i les noies casadores.

En Joan, el nuvi, havia sigut company d’escola del meu germà Francesc i havien fet la mili en el mateix quarter de Girona.

Quan els donaven permís per venir a passar el cap de setmana al poble, Arbúcies, com que eren tres amics i el meu germà tenia una moto el que feien, per no ser multats, era tornar-se; mentre un anava de paquet l’altre caminava i quan havien fet uns quilòmetres, el deixava, i anava a buscar al que havia deixat enrere i avançava fins a trobar l’altre. En Francesc se sorprenia de la seva rapidesa corrent.

Moltes cases pageses contractaven per a després de l’àpat nupcial als Germans Argemí de Breda, d’ofici barbers, vocacionalment músics. Els llogaven per tocar i sabien fer un soroll engrescador aconseguint que ballessin fins i tot els més vells. També les aldees i veïnats d’envelats de canyes els cridaven per amenitzar la festa major. Eren tres, un manxava l’acordió, l’altre feia sonar unes maraques i desafinava cantant i el tercer bufava una trompeta. Eren eficaços en fer ballar la gent. Les dues cançons que el públic reclamava eren el Porrompompero d’en Manolo Escobar i la de la Dolores Vargas: «Achilipu apu apu/ Achili achili/Achili chili achili/Achili man chili achili/ Achili man chili achili». Qui no ha vist ballar i cantar fins a esgargamellar-se una munió de gent en una era, no entendrà mai el sentit profund de la naturalesa humana.

A la dècada dels 50 les famílies modestes no podien pagar-se un dinar a la fonda, només botiguers i petits empresaris, mentre la classe benestant celebrava les noces lluny per no provocar enveges ni crítiques en el sentit d’envanir-se socialment dels diners. Vaig assistir a dos casoris luxosos, quan era púber, un al monestir de Ripoll i l’altre al monestir de Montserrat. Àpats opípars, servits per cambrers professionals que vestien com els de les pel·lícules que retrataven la gent de classe alta. Una sobretaula amb cigars havans i licors i una orquestra oferí un concert abans que els convidats marxessin.

En una d’aquestes bodes vaig tastar els calamars a la romana (el millor que podíem menjar els nens) i un gelat de maduixa i xocolata caramel·litzat. Els pares contents, però jo em vaig avorrir perquè els xerrics de casa bona, que parlaven en castellà, em tractaren com un pagès retardat.

Recordo vivament dos casaments, el més estrafolari de tots, el d’en Josep Bosch, conegut escultor amb el nom de Piculives i el de la Cristina, la filla de l’empresari més ric i molt estimat, com una esquellotada que, aconsellat per la mare, vaig anar a veure. Em despertà a les set del matí perquè ho presenciés. Em coneixia bé i m’ho recomanà, atès què era l’última vegada que se celebraria; «és un costum rude i injust i quan siguis gran m’estaràs agraït» i l’hi estic. Em parlaré el dimecres de la setmana entrant.