Catalunya fa temps perquè passi el camió de les escombraries. La comèdia de Laura Borràs amb el tal Juvillà, que ja no és diputat, ni cobra, és de final d’etapa. No de teló que cau sinó de teatre que tanca. Tot ha caigut: els líders, els intel·lectuals i la suposada «gent», que només va mostrar algun interès mentre anava de pinyata en pinyata. Ha estat una derrota momentània però un ridícul històric.
Rahola cada dia s’ha de maquillar més, i posar més laca, per no semblar una vella desdentegada i calba en aquests podcasts que fa de dona fanàtica i extraviada, desesperada econòmicament i amb el cervell fos de tanta propaganda.
Dels famosos accionistes de l’Ara, aquelles estrelles mediàtiques que TV3 va sobrepagar (i a alguns encara els dura la sopa) per poder pagar el diari, ja n’he parlat moltes vegades i em sembla que queda fora de tota discussió que l’aixecada de camisa ha estat monumental. En l’extrem màxim de la degradació –aquest no té res a veure amb l’Ara, però sí amb la desfeta– hi ha Francesc-Marc Álvaro, que encarna tots els defectes que una persona i una societat poden tenir.
Els suposats intel·lectuals de la puresa independentista s’han autoexiliat perquè no només no van entendre Catalunya –i per tant van ser derrotats– sinó que no han estat capaços ni d’aguantar la pressió i viuen vides de desgràcia. El que més respecte em mereix és Bernat Dedéu, en el seu esforç per a la desintoxicació, que té molt de mèrit i cal ser molt valent. Però és un respecte clínic, és clar, perquè ell és el primer que sap que el que havia d’escriure no ho ha escrit i que forma per tant part de la comèdia processista que tant detesta. Exili dolç en tot cas el del Bernat, amb una noia que estima de veritat.
De l’alcalde Graupera, què en podríem dir? Deambula per Barcelona enganxant-se desesperadament al primer que troba per amollar-li els seus sermons de la muntanya; i res no l’atura, i s’asseu sense manies en terrasses interrompent parelles jovenetes que havien quedat per prendre en pau una cervesa i que no saben com llevar-se’l de sobre. La cosa més pesada, i més comú avui a Barcelona, és tenir ja la segona trucada perduda del Graupera. Si algú comet l’error de fer-li alguna confidència, no es pot ni arribar l’hora de sopar sense que no t’hagi arribat de dues o tres persones diferents. «A mi la política no em canviarà», va dir un dia. Va ser una llàstima.
Enric Vila, ja completament foll, fora de la realitat, malviu en un baixador de mala mort sense poder ni pagar l’estufa, fracassat en tot, amb les seves teories demencials, aliè a la civilització en fons i forma. No té prou força per viure a la ciutat i en tots els aspectes de la seva vida –i tots vull dir tots– s’ha de conformar amb els cacauets que li tiren a la gàbia perquè no dona la talla per tenir ni mantenir el que de veritat estima. Aquest, més que exiliat, ha estat expulsat per no poder entendre els codis més elementals.
Després hi ha els més joves nois de la faràndula, que tantes lliçons d’underground ens donaren, i que ja estan tots col·locats al sistema mentre viuen de fer-se els dolentots. El sistema sempre guanya, però cal dir que en aquest cas la victòria ha estat especialment bonica, per barata, i una vegada més hem constatat que la faramalla amb què una meuca es fa la digna és inversament proporcional al preu que ens acaba constant.
Fins i tot el Gelida, el bar on es reunien i que servia una senzilla però correcta cuina catalana, ha baixat tant el nivell que ni els seus ventres, tan avesats al baix pressupost, no poden digerir-la.
Catalunya està fent temps mentre arriba el camió de les escombraries a recollir-los a tots plegats. Retirar les runes i allisar el terreny resulta imprescindible per tornar a edificar. Els materials nous ja són aquí, i si la setmana passada escrivia sobre Ot Bou, dic avui el nom de Bru Esteve, dedicat al sector audiovisual, guionista i autor de notables monòlegs. Pel camí dels esports, en sentirem a parlar, o més ben dit, el sentirem parlar. Els dos joves, el Bru i l’Ot, capaços, lluminosos i que demostren que no cal ser un desgraciat, ni un miserable, ni un corrupte ni un lladre per tenir Catalunya com a tema literari. Tots dos demostren, també, la falsedat de la dissort nacional presa com a excusa per al col·lapse i per a la mediocritat. No es droguen. Guanyen diners i fins i tot molts diners si prenem en consideració la seva edat. Estimen les noies que volen i, a diferència dels altres, no fan veure que estimen les que no volen estimar: i això, cal dir-ho, és molt important per no acabar escrivint autèntics disbarats de malalt mental.
Fan la feina, la fan molt bé, tenen més ofertes –i no a l’inrevés– de les que volen acceptar, són educats, saben entrar en un restaurant i aguanten la pressió i paguen el preu de viure en una ciutat sense fer el mec ni convertir-se en l’angoixa de veure si te’ls acabes trobant i no saps ni com posar-t’hi. El gran mèrit de l’Ot i el Bru és aquesta higiene civilitzada, civilitzadora, que escampa la fosca i que tenen unes vides l’alegria de les quals aporten al país, en lloc que el país hagi de convertir-se en el seu psiquiatre impossible, en la seva puta, perquè puguin viure de gallejar-lo, que és el que els exiliats vergonyosament han fet tota la seva vida, volent a sobre passar per soldats de la pàtria.
Sempre hi ha Història, sempre hi ha esperança, sempre hi ha un impàs entre els déus que moren i el Crist que no ha entrat a Jerusalem encara. El problema no el té Catalunya. No ha fracassat Catalunya. Han fracassat unes persones molt concretes, per uns motius molt concrets i que només tenen a veure amb ells mateixos, i ha resultat completament inútil el devessall de recursos materials i espirituals que hi hem esmerçat. Bé, què hi farem. Jo visc a l’any 3000 i per això el que s’escriu sobre mi no té cap importància, perquè és sempre antiquat. Però jo a vosaltres sí que us entenc, és clar, i quan torno de tant en tant a visitar-vos sé que aquestes coses passen i me’n faig perfectament el càrrec. Tants anys d’avantatge només poden administrar-se amb pietat. Jo hi era quan vosaltres ni existíeu i encara hi soc arribada l’hora d’haver-vos d’arreplegar. Creieu-me, l’any 3000 és molt llarg. Ara que vinguin els de la neteja i tornem a començar.
