Una vegada més, utilitzo aquest format de pseudodietari per parlar de quatre coses que m’han cridat l’atenció aquests darrers dies de gener.

La victòria de Costa a Portugal i el valor de les certeses.- Diumenge passat António Costa va ser reelegit primer ministre de Portugal. I no només va guanyar les eleccions sinó que, contra tot pronòstic, va guanyar per majoria absoluta. Aquesta majoria va anar en perjudici dels seus socis de govern, que, situats a la seva esquerra, van forçar aquestes eleccions al no aprovar els pressupostos.

Políticament, fa temps que estem tornant als anys noranta i deixem enrere la segona dècada dels 2000. La crisi econòmica del 2008 i les seves conseqüències van fer saltar pels aires el mapa polític i el malestar popular es va traduir en política. Tant a l’esquerra com a la dreta. Apareixen nous partits, el populisme i la polarització s’imposen i pateixen molt els partits tradicionals. Sembla que amb la pandèmia hi ha un cert retorn al passat. Una certa de l’estabilitat, del centre i sobretot de les certeses. Això no vol dir que l’extremisme no continuï pujant però sí que sembla que la majoria estan per l’estabilitat. Costa n’és un exemple més. Com abans ho han estat Biden, Núñez Feijóo o Urkullu. Veurem què passa a les eleccions franceses que estan al caure, però crec que aniran en la mateixa línia. A diferència de Portugal, en el cas francès serà mirant cap a la dreta, perquè allà, l’esquerra ni hi és ni se l’espera.

El Coll de Banyuls.- Dissabte passat no, l’altre, veïns d’Espolla van obrir el pas fronterer del Coll de Banyuls per tal que els veïns de l’altre costat de l’Albera poguessin assistir a la tradicional Fira de l’Oli que es celebra en aquest municipi altempordanès. Al cap de dos dies, l’Estat francès va tornar a tancar aquest pas fronterer. Entre una cosa i l’altra, fa més d’un any que el Coll de Banyuls està tancat. Una vergonya injustificable en una Europa en la que una de les poques característiques que té és la lliure circulació de persones i l’eliminació de les fronteres internes. El govern Macron va prendre aquesta decisió aprofitant la crisi de la Covid-19 i amb una excusa poc justificada com la lluita contra el terrorisme internacional. No té cap sentit que aquest pas fronterer continuï tancat i que les relacions quotidianes i habituals a banda i banda de la frontera estiguin impedides amb excuses estranyes simplement per intentar retenir el turisme intern. Com a metàfora de les contradiccions europees potser és de les més creients.

Dinamarca.- El país nòrdic ja ha anunciat que totes les mesures de contenció de l’expansió de la Covid-19 queden suspeses. Després de veure la gravetat de la variant òmicron i de tenir a una bona part de la ciutadania vacunada, el govern danès considera que cal conviure amb el virus i que cal tornar a la vida normal quan abans millor. Tant de bo tinguin raó. De fet, el govern de la Generalitat va en aquesta direcció. Segurament per això, costa més d’entendre la decisió del govern espanyol de continuar amb l’obligatorietat de la mascareta al carrer. Costa molt d’entendre. Un dels principals problemes d’aquesta pandèmia ha estat la quantitat de missatges contradictoris que s’han llençat des de les institucions i els mitjans. De ben segur no és fàcil en una pandèmia nova, però un cert sentit comú basat en l’evidència científica segur que hi ajudaria.

Paradoxes en temps de pandèmia.

Patrimoni amagat.- Un dels reptes que tenim com a destinació turística és ordenar tots els recursos turístics patrimonials i culturals que han estat oblidats o amagats i que tenen un gran valor com a recursos turístics. Tenim molt de patrimoni oblidat i que no se’n té cura. En primer lloc el romànic. Més enllà de Sant Pere de Rodes i els grans edificis romànics, hi ha tot un seguit d’ermites i esglésies pre-romàniques i romàniques que estan deixades de la ma de Déu. El grup Excursionista Empordanès ha fet una gran tasca de recuperació i manteniment d’aquest patrimoni, però sovint l’administració n’ha estat al marge. El darrer cas ha estat dels frescos de l’església vella de Sant Andreu de Vila-robau de Ventalló, però n’hi ha molts més. I no només del romànic. Tot el patrimoni megalític o els centenars de búnquers escampats pel territori també se’n té molt poca cura. És un patrimoni cultural important que no s’ha posat en valor. Sobretot, des del punt de vista turístic. Són recursos molt importants que en països com Itàlia o França no només estarien més ben conservats sinó que serien un atractiu més de la destinació turística.